Alfabèticament, apreciar va abans que saber i, a més a mes, els dos termes estan separats per tantes lletres que podríem pensar que són independents. Tècnicament, tenim un gust, un instint, que ens diu què ens agrada i què no, però és cert o estem condicionats per la informació que en tenim? Realment apreciem una cançó per si sola o ens influeix el fet que ens agrade o no qui la canta? Les obres literàries ens arriben perquè hi ha alguna cosa en l’argument, en els personatges, en la manera en què esta escrit el text que ens atrapa, o perquè ens n’agrada l’autor? Si tenim un actor preferit, automàticament totes les seues pel·lícules es converteixen en imprescindibles per a nosaltres? I si no ens agrada gens un intèrpret, no serem mai capaços de valorar quan ho ha fet bé? Valoràvem més la literatura quan l’autor era anònim? O més encara, seríem capaços actualment de ser anònims i deixar que el nostre art fóra apreciat per si sol?
Això és el que va intentar descobrir el diari dels Estats Units The Washington Post el 12 gener de 2007, a les 07:51h del matí. Volien comprovar si en una mala situació, com és tindre pressa, en una estació del metro del centre de la ciutat, la gent que hi circulara sabria apreciar la bellesa d’unes peces musicals interpretades per un dels millors violinistes del món. Joshua Bell, vestit amb roba normal, va interpretar diverses peces clàssiques durant 43 minuts.
Poca gent va girar el cap a mirar-lo, es va parar a escoltar-lo, li va donar diners (que es destinaren a beneficència) o s’hi va acostar per a veure’n millor l’actuació. Només una dona, cap al final, es va quedar detinguda davant seu i li va parlar quan acabà de tocar: una dona que el va reconèixer. Una dona que sabia.
La gent no li va prestar atenció perquè tenia pressa, perquè no els agrada la música clàssica o perquè consideraven que el que fa un persona normal qualsevol no mereix més atenció que la que es presten a si mateixos? Hauria canviat alguna cosa que hagueren sabut que es tractava d'una persona famosa? Que el músic anava equipat amb el seu Stradivarius del 1713, valorat en 3,5 milions de dòlars? Que en total va recaptar 32 dòlars amb 17 cèntims quan normalment el seu públic paga una mitjana de 100 dòlars per assistir a un dels seus concerts? O que les peces amb què els amenitzava el començament del dia eren la Partita número 2 en Re menor de Johann Sebastian Bach o l’Ave Maria de Schubert entre altres?
El pas de la infantesa a l’edat adulta és deixar de creure en la màgia o simplement la pèrdua de la capacitat per apreciar-la?
Per què aquesta història que ja té 5 anys circula ara per Internet? Potser perquè en l'època en què ens trobem, la crisi no només és econòmica, potser necessitem tornar a creure que el món és mogut per alguna cosa més que el valor de la moneda, els bancs i els polítics.
En el vídeo següent podeu assistir a part de la interpretació de Joshua Bell en el metro, on comparteix màgia, bellesa, música i art amb qui el va saber apreciar i amb qui no. I després, un segon vídeo de Joshua Bell interpretant Estrellita, de Manuel Maria Ponce. Hi ha diferència?
Sempre he envejat la gent amb capacitat de síntesi. Jo parle sense parar, escric sense parar, i, a més a més, no sé quan parar. Hi ha qui a penes parla, però quan ho fa troba les paraules justes. Alguns, a més, saben quan utilitzar-les, dominen la situació i responen en el moment; un altre fet que envege perquè generalment em vénen bones respostes quan ja ha passat l'oportunitat.
Traslladat a l'escriptura, hi ha autors que de seguida saben quina paraula és la que evoca millor tot el que volen transmetre, uns altres, en canvi, la localitzen després d'hores de treball. Un altre grup, contràriament, es passa la vida somniant amb les paraules que voldria dir però mai no arriba a conéixer-les.
He descobert un dissenyador que és capaç de resumir arguments complets de pel·lícules i de llibres amb una sola imatge. Que sintetitza en un pòster tot el contingut d'una obra. I amb un sol colp de vista, amb els colors indicats, la distribució adequada i la tipografia requerida, aconsegueix composicions senzilles, però terriblement evocadores.
Hui, vos en presente la primera entrega: els llibres clàssics infantils.
L'autor?: Christian Jackson.
La caputxeta roja:
Els tres porquets:
Rínxols d'or i els tres óssos:
Hansel i Gretel:
L'aneguet lleig:
La princesa i el pésol:
Rapunzel:
Pinotxo:
El flautista d'Hamelín:
El màgic d'Oz:
Mary Poppins:
Rip Van Winkle:
Rumpelstiltskin:
Blancaneu i els set nans:
Alícia en terra de meravelles:
Personalment, m'encanta la princesa i el pésol. I a vosaltres?
La mirada, l'expressió de la cara d'una persona, el somriure, de vegades ens delaten. Hi ha persones que són com un llibre obert, a qui podem endevinar clarament els pensaments. Hi ha persones que són, contràriament, indesxifrables. Quan era adolescent solia intentar controlar els meus pensaments, sensacions, opinions, perquè sentia que era transparent i que qualsevol que em mirara m'endevinaria. Estava convençuda que tot el que jo tenia dins era perfectament visible i que, en forma de paraules perfectament legibles i en una tipografia gran i colorida, estava a disposició de qualsevol que se m'acostara. De vegades jo mateixa solia quedar-me mirant la gent, i en visualitzava paraules que em traduïen el significat dels seus gestos, de l'entonació que usaven en parlar, del que no s'atrevien a dir...
Pensava que seria molt més senzill i pràctic que tots portàrem escrit el que pensem o sentim, que estiguera a l'abast de tots, que no ens haguérem de preguntar si algú s'ha enfadat, o si li ha agradat un regal, o si necessiten ajuda o esperen alguna cosa de nosaltres. Però aquesta sinceritat, desfaria tot misteri. I el misteri és interessant. I alfabèticament, ens interessa més el segon que el primer. Ens fa aguditzar l'enginy, ens fa mostrar interés, ens fa esforçar-nos. Per això, si volem posar en paraules el que sentim, sempre ens queda l'escriptura. Jo, de vegades, m'imagine que hi ha un narrador omniscient que em coneix i em desxifra, però que només jo puc escoltar, i que em serveix per a conéixer-me millor, i deixar lliure la imaginació dels altres.
Per això, de vegades una pel·lícula, o una novel·la o una cançó ens fa sentir coses, perquè ens descobreix un poc. Perquè a través dels gustos es va coneixent la gent. Jo, m'identifique molt amb la pel·lícula "Más extraño que la ficción", no per l'argument en sí, sinó perquè m'agrada el toc del narrador omniscient que és una escriptora, perquè està tot sobreimprés en pantalla, i perquè hi ha un professor de literatura que fa de psicoanalista.
Alfabèticament, primer vénen els malsons i després els somnis. En la infantesa tenim malsons, ens despertem suant i els pares vénen a consolar-nos. I de majors es diu que somniem desperts, que desitgem la vida que no hem arribat a portar, les possessions d'altres persones, emocions que no hem arribat a sentir. El cas és, però, que somniar, per a bé o per a mal, no té edat. Tot i que moltes persones no recorden haver-ho fet, ni què han somniat, una vegada estan despertes.
Jo sempre he recordat els meus somnis. Potser perquè de vegades m'he despertat a mitjan nit i els he anotat, potser perquè no m'arribe a adormir tan profundament com altres i en despertar-me encara estic un poc ací i un poc allà. Però el cas és que en recorde perfectament detalls, veus, imatges, si ha sigut en color o en blanc i negre, a velocitat normal o a càmera lenta, si ho he passat malament o no he volgut despertar, i fins i tot quan he tingut un somni dins d'un somni, i de vegades dins d'un somni més.
Els somnis i jo som amics, em visiten, de vegades tenen un mal dia i es converteixen en malsons, però els guarde amb mi igualment, els rep, hi parle.
I de vegades, allò que diuen que els somnis es fan realitat, i que la realitat supera la ficció, algun somni m'acompanya diversos dies, repetit, sense variacions. Com un bon llibre que no em canse de rellegir, o una pel·lícula de la qual ja em sé els diàlegs de veure-la tantes vegades.
En ocasions, és fàcil saber per què determinades imatges ens han vingut al cap, quines coses hem acabat combinant en la nostra coctelera mental nocturna. Personalment, quan tinc èpoques de molt de treball, en lloc de manifestar estrés, l'acumule i se'm transforma en somnis laborals. Somnis aparentment innocents, no relacionats directament amb el treball, però que al final manifesten la seua vertadera cara.
Aquesta setmana, per segona vegada he somniat el que relataré a continuació, queda a interpretació lliure de cadascú. I sí, en èpoques en què, a banda de treballar, intente traure temps per a escriure, perquè de vegades em vénen diverses històries alhora i totes reclament la meua atenció, somnie amb una veu en off que em fa de narrador omniscient, que no sóc jo, però que m'explica.
Això era i no era una idea que se sabia importantíssima i, segura de la transcendència de convertir-se en text publicat, necessitava un bon corrector en qui confiar per a esdevindre text. Havia fet entrevistes a gent de variades experiències, de currículums impecables, d'immenses bones intencions, de ganes de començar, de compromís total amb l'encàrrec. Però alguna cosa fallava, faltava un què-se-jo d'especial. No havia trobat un autèntic corrector, algú amb tinta en lloc de sang en les venes, algú que entenguera la importància no només de la gramàtica sinó de l'estil, algú que no només deixara el text perfecte, sinó que l'hi sentira.
Correctors, traductors, escriptors, periodistes, tots feren cua per guanyar-se el lloc de treball, però fracassaren.
Una nit, mentre la idea sentia por de traslladar-se al paper i convertir-se en història escrita, enmig dels llamps i els trons d'una terrible tempesta, el timbre de la casa va sonar.
En obrir la porta, la història va trobar una jove, amb els cabells fets un riu. Venia a pel treball.
"No són hores de fer entrevistes", va dir la idea, "i no té cita prèvia".
"Crec que hi ha hagut una confusió, no vinc a fer una entrevista, vinc perquè em dóne el treball."
Perplexa, la idea no va entendre què la feia diferent, o d'on li venia aquella seguretat, i no podia comprovar-ho perquè no tenia experiència, ni referències, ni currículum. Ningú no la recomanava, cap treball previ li feia d'aval, no hi hagué promeses, simplement, venia com si alguna cosa dins d'ella l'haguera cridat.
A aquelles hores de la nit poc hi podien fer, de manera que la idea decidí posar-la a prova amb la promesa de parlar-hi al dia següent, li preparà un lloc per a dormir i esperà.
En lloc d'un llit, la jove trobà una pila de llibres, que, amuntegats els uns damunt dels altres en horitzontal desafiaven les lleis de la física i la seua resistència al vertigen. Hi pujà dalt de tot amb l'ajuda d'una escala de biblioteca, estreta i de fusta, que no tremolà ni una sola vegada mentre la jove evitava mirar avall. En l'ascens, es fixà que a la pila hi havia llibres de tota classe, de tots els gèneres, de matèries diverses, d'autors moderns i clàssics, llibres de text i de ficció, volums grossos i llibres fins.
A dalt de tot, intentà acomodar-se i dormir.
Féu voltes sense parar i no aconseguí adormir-se. I no entenia per què. No estava preocupada per l'entrevista del dia següent, no era conscient de l'hora perquè la tauleta de nit on estava el despertador estava tan avall que no podia veure on apuntaven les manetes. No la molestava cap llum perquè no hi havia finestra i la casa estava completament apagada. I tampoc tenia ganes de menjar, ni d'anar al bany, ni tenia fred, ja que abans de pujar als llibres l'havien assecada amb una bona tovallola per a no estropellar el paper i evitar-li, de pas, una pulmonia.
Al matí següent, la idea anà a despertar-la i li preguntà com havia passat la nit.
"Fatal, no m'ho explique, hi havia alguna cosa que no em deixava dormir, alguna cosa que no sé què és, però que podia sentir perfectament que m'afectava."
La idea li concedí el treball immediatament. No li va dir mai que en el llibre de baix de tot de la pila, en l'última pàgina, en l'últim paràgraf, concretament en l'última línia, hi havia una paraula amb una falta d'ortografia.
L'efecte papallona parla sobre com una mínima variació sobre un fet, com l'aleteig d'una papallona, pot provocar canvis a gran escala a l'altra punta del món. Les últimes setmanes l'altra punta del món (segons des d'on es mire) està patint canvis devastadors. Egipte, Líbia, el Japó. Desastres polítics, socials, geogràfics. Però el que ningú no diu és què pot fer la punta del món no afectada directament, i potser la causant indirecta, per ajudar.
L'alfabet ens diu que darrere d'un problema ve una solució, però no ens ajuda a trobar-la. Que abans d'una conseqüencia hi ha hagut una causa, però no ens diu com detectar-la. Potser cal un altre aleteig imperceptible, un granet d'arena que, aparentment insignificant, puga convertir-se en un desert. Potser així hi apreixerà un miratge i aquesta visió, producte de la necessitat més extrema i de l'aïllament total de les interferències, se'ns apareixerà clara i senzilla.
A Egipte es presenta com a candidata a la presidència Anas Elwogud Elawa, no només la primera dona de la història a fer-ho, sinó que a més és escriptora de contes. Un fet aparentment insignificant, però ple d'esperança. Potser sabrà portar imaginació i inventiva, maneres novedoses d'enfrontar-se a vells problemes, originalitat davant de situacions insospitades, potser sabrà com escriure un final feliç. Potser aquest és l'aleteig suau que portarà el gran canvi.
Diuen que Edison intentà més de mil combinacions diferents abans de trobar el que hui és la bombeta que ens proporciona lllum. Cal fer-ne dues lectures: una, que equivocar-se, assajar i errar forma part de tindre èxit en última instància; i dues, que Edison era tenaç i insistent perquè tenia una intenció i un desig ben clars.
Per això, quan pareix que alguns països giren les últimes pàgines dels seus llibres cal ajudar-los a veure que quan pensen que no hi ha solució i no es pot fer la volta al llibre per a recomençar el que cal és afegir pàgines al llibre, pàgines en blanc que poder seguir escrivint, per afegir vides noves, més històries, solucions. I ahí és on la resta del món pot entrar.
Tots podem escriure contes, tindre iniciatives, recaptar diners, cantar, resar o el que a cadascú bonament li funcione, però amb tenacitat i una intenció clara: ajudar. Perquè tot i que es veja a través d'una pantalla i a l'altra punta del món, en un altre moment podem ser nosaltres i voldrem que algú ens ajude. Perquè la nostra indiferència pot ser l'aleteig de papallona que ens destruirà en el futur.
Cal equivocar-se per a rectificar, cal un error per a evitar-ne un igual en el futur, cal reparar per a millorar, cal un problema per a despertar consciències. Però no cal més que sentit comú per adonar-se que les lletres, tot i que a centenars de pàgines de distància les unes de les altres en un diccionari, tenen el poder d'unir-se per a formar paraules, de recombinar-se per a canviar significats, formar frases, explicar històries, canviar actituds i millorar el món.
Pensem, escrivim i aletegem susument sempre amb bona intenció, perquè tot i que ens parega que no fem res, que fallem en l'intent, potser al final generem una onada positiva, una que no arrossegue la gent, que no destruïsca edificis, que no modifique els límits del món que ens resulta familiar. Una que no produïsca terror i que en canvi esperem amb els braços oberts.
La premsa diu que el sisme del Japó ha desplaçat el país quatre metres cap a l'Est, que ha modificat al seu torn l'eix de la Terra, que caldrà modificar mapes, cadastres, cartes de navegació i que fins i tot ha acurtat la durada del dia. Però el que cal que canvie és l'eix de pensament de les persones, de les societats, cal prendre consciència.
La papallona no seria papallona sense un cuc. Tots hem d'eixir de tant en tant de la nostra zona de confort, d'on ens sentim segurs, per a poder crear, inventar, imaginar, evolucionar i fer evolucionar. I aquesta experimentació es converteix en necessària quan altres persones es veuen obligades a eixir de les seues zones de confort bàsiques: de les cases, de les ciutats, dels països, això comptant que tinguen on anar, això comptant que la resta del món els ajude a eixir-ne i els aculla.
Potser la lectura de les notícies l'hem de fer a la inversa i la cadena de desastres no és la conseqüència, sinó la causa, l'aleteig que portarà una millora positiva en un futur, seran errors dels quals aprendrem, ens mantindran alerta i units.
Ja ha passat el Carnestoltes, però quan camine pel carrer, m'agrada pensar que la gent va disfressada de persona normal, de cuc, que amaga en l'interior una papallona que espera estrenar les ales i desencadenar, no un final feliç, sinó un continuarà amb esperança per a tots.
Postdata: Veig sempre a les estadístiques de Blogger que hi ha gent que em llig des de llocs tan llunyans com Indonèsia, Hongria, Xina, Ucraïna i molts més. Per a tots: no sé qui sou, però gràcies. Les lletres no coneixen fronteres.
És una evidència que l'exterior es veu abans que l'interior, fins i tot l'alfabet hi dóna preeminència. És innegable que allò que som, allò que fem, allò que mostrem, tapa de vegades qui som realment, qui s'amaga a dins, el nostre jo autèntic. Però hauríem de parar atenció als detalls, que ens ofereixen la veritat oculta darrere de la visió general.
No es pot jutjar un llibre per una coberta, ni una persona per la seua aparença, ni un quadre per la primera impressió. És cert que les primeres impressions costen de modificar, que no s'esborren, però no significa que siguen inamovibles, cal donar sempre una oportunitat més. Podem arribar a apreciar i estimar una persona a força de passar-hi temps, de parlar-hi, de conéixer-la millor. Alguns llibres que en un principi havíem descartat podem rellegir-los o intentar recomençar-los (en cas que els haguérem deixat de banda) i podem descobrir que ens apassionen, potser perquè no estàvem en el moment o l'estat d'ànim adequat quan els vam agafar per primera vegada. I podem apreciar una obra d'art si som capaços d'observar-la durant el temps suficient i ens fixem en detalls com el traç, la textura o els colors.
Juan José Millàs, en El orden alfabético, descriu un moment en què el protagonista veu com la persona que li agrada li somriu, i compara el fet que els llavis deixen al descobert les genives com un fet tan íntim com si s'haguera alçat la falda. Perquè destapar un detall insignificant pot ser una porta oberta a la intimitat més insospitada.
Google ha inaugurat un projecte que ens acosta amb una visió de detall que mai abans no havia estat a l'abast de l'espectador no expert. Ara, com si tinguérem una lupa gegant o la possibilitat d'estar tan a prop del quadre com ho estan els restauradors, podem veure alhora la visió general i els detalls. Podem intimar amb els quadres, veure els secrets que amaguen, les escletxes que s'hi han obert pas amb els anys, i podem envellir amb ells i forjar-hi una amistat, un sentiment, una relació.
Com a mostra, "La nit estrellada" de Van Gogh, visible al MoMA de Nova York: http://www.googleartproject.com/museums/moma/the-starry-night.
Mireu i jutjeu per vosaltres mateixos:
Se sol dir que una imatge val més que mil paraules, però alguns prefereixen mil paraules i la imatge que aquestes els evoquen. Perquè el poder de les paraules és que el que descriuen és diferent en la ment de cada receptor; en canvi, una imatge és la mateixa per a tots els que la veuen.
Però hi ha persones especialment hàbils a l'hora de crear, dotades per a generar imatges a través de l'escriptura, que són capaços de transmetre imatges claríssimes i perfectes de llocs i de persones com si les tinguérem davant.
Alguns escriptors no descriuen un color d'ulls, una roba, una postura o una manera de caminar, però ens ho mostren, ens aconsegueixen ensenyar un personatge a través de les seues accions, de com parla o del que diu. I uns pocs fins i tot són capaços de fer-nos sentir que els tenim al costat, que ens parlen directament a nosaltres i ens endinsen en l'acció del llibre com si hi participàrem de veritat.
Hui he descobert que les lletres es poden portar més enllà i que amb les paraules es pot parlar, i també es pot pintar. L'artista britànica Keira Rathbone n'és un gran exemple. Amb una màquina d'escriure plasma en el paper la imatge que té en ment sense necessitat de pintures o pinzells. Escriu ombres amb exclamacions, planta arbres amb comes, edifica una casa amb parèntesis i descriu un ambient simplement teclejant amb tinta, a poc a poc, amb detalls, amb afecte, amb mestria.
Tots parlem amb la boca (llavis, llengua, dents), però a banda hi ha qui parla amb la cara, les mans o la postura. El llenguatge corporal ens diu molt més que algunes paraules i la fotògrafa i dissenyadora britànica Amandine Alessandra ho ha reflectit en un alfabet mòbil. En una tipografia que podem portar com un jersei i que manifesta lletres en moviment. La companyia portuguesa Optimus Kanguru ha creat una pàgina on es poden escriure missatges amb aquesta tipografia: http://kolors.optimus.pt/. I per a veure'n una mostra en temps real, ací es pot veure el pas del temps amb aquest sistema, un rellotge humà que expressa que la vida corre de pressa i que cal traure'n el suc sent tan expressius com puguem: http://www.amandinealessandra.com/letterform_for_the_ephemeral/.
Perquè alfabèticament veiem que el significat es dóna sovint amb un com més que amb un què. Perquè una frase estàndard adquireix rellevància amb un lleuger èmfasi mostrat amb un alçament de celles, perquè una inclinació cap a l'interlocutor aporta sentiment a una declaració amorosa, perquè unes mans obertes mostren honestedat en una declaració.
Per escrit són matisos que fins ara no es podien donar; en un correu electrònic, una carta, un missatge al mòbil, podia haver-hi malentesos perquè no hi ha context, perquè no veiem si la cara de l'autor està contenta o trista, tensa o relaxada, però amb aquesta nova tipografia podem aportar moviment al missatge i personalitzar-lo amb colors. I és que, encara que parega poca cosa, un text que es mou ens fa sentir més com si ens estigueren parlant, el text viu i nosaltres ens sentim menys sols.
Perquè està bé dir, però encara és millor comunicar.
Expressius del món, gesticuleu, i si no podeu, utilitzeu aquesta tipografia.
Alfabèticament, el ping pong és un esport equilibrat, primer el ping, i després el pong. Acció, reacció. Però què passa quan s'introdueix una variació sobre aquest esquema? Imaginem per un moment que ho anomenem ping pang. Estariem invertint-ne l'ordre, i açò no significaria que està alfabèticament desordenat, sinó que passaria a llegir-se o a ordenar-se de darrere cap avant.
Imaginem un diàleg, on primer va la pregunta i després la resposta (que també es troben alfabèticament ordenades), però ara imaginem que hem de llegir un diàleg en ordre invers.
Doncs açò és el que trobem en http://www.ping-pang.org/, una pàgina on va prenent forma un diàleg entre Andreu Buenafuente i Berto Romero. Dues persones que també mantenen un equilibri alfabètic individual i entre ells, ja que els dos tenen el nom i el cognom per ordre alfabètic (primer Andreu i després, Buenafuente, i primer Berto i a continuació, Romero) i entre ells Andreu va davant de Berto.
Andreu fa anys que ens acompanya per les nits i ens les ompli de bon humor, i tot i que Berto s'ha incorporat a les nostres vides de de fa menys temps, ja són els dos com de la família. El seu programa també es lletreja (BFN), i aquestes lletres també es troben alfabèticament ordenades, potser per això s'han fet un lloc en la nostra rutina. Perquè ens ordenen; personalment, no importa com haja anat el dia, cinc minuts amb ells i el somriure sempre apareix.
Jo he descobert el seu diàleg virtual fa poques hores i m'hi he enganxat. No sé si el nom que han triat és conscient, potser simplement ping pong ja estava registrada i han optat per canviar a pang, però l'equilibri entre el nom de la web i el contingut ve perquè, com he dit abans, cal llegir-ho del final cap avant. Quan entrem en la web el que trobem és una resposta, i ens cal anar baixant en la pàgina per a llegir la pregunta, i així successivament fins a completar el diàleg.
Sí, una vegada hàgem llegit tot fins a arribar a la primera pregunta ja podrem anar seguint la conversa en ordre normal, consultant les entrades noves, però el primer contacte sempre és invers.
I és que en la vida algunes coses venen en formats inesperats, però després dónen un bon resultat. I com que Andreu i Berto són persones transgressores, un tant caòtiques i que se salten les convencions, es poden permetre aquest luxe perquè provenen del seu ordre personal, que els mantindrà sempre en un equilibri, que els fa de base sòlida.
El que he llegit hui en la seua conversa va sobre la recent paternitat de Berto, i tot i que els fans es deuen preguntar quin aspecte té la criatura o si deu haver heretat la seua personalitat, jo no puc deixar de preguntar-me: Li deuen haver posat un nom que alfabèticament vaja ordenat amb el seu cognom?
Sempre ens han dit que l'interior és el que compta, que va per davant de l'exterior, tot i que alfabèticament no és així. Potser perquè és inevitable, ens arriba als ulls abans que cap altra cosa. Però potser no és necessàriament un fet negatiu.
Se sol dir que no s'ha de jutjar un llibre per la seua coberta, que la seua essència es troba a dins de les pàgines, que el text, la història que conta és el més important. Però ens preocupem de vestir-nos adequadament per a una entrevista de treball, o per a un casament, i ens posem roba diferent per a anar a fer la compra o per a estovar-nos al sofà de casa.
Si ho pensem fredament, a un llibre de què no tinguem cap referència, que no haja tingut una campanya de difusió, que no tinga cap premi, que no ens haja arribat per recomanació del boca-orella, que tinga un autor desconegut... com podem arribar-hi? Una tècnica és treballar el seu exterior, que el seu color, o format, o composició ens cride l'atenció a la vista, que des de dins de la llibreria capte la nostra atenció d'alguna manera.
Òbviament, si el que hi descobrim quan l'obrim no ens agrada, no haurà servit de res, però no és motiu per a descuidar-ne l'aspecte extern. Perquè l'exterior ens diu molt de l'interior; amb la roba i els complements, amb el pentinat, amb la manera de caminar, gesticular o parlar diem molt de la nostra personalitat. Deixem a la vista la part de nosaltres que volem que els altres vegen.
Perquè la lectura, com els iogurts amb bífidus, ens treballa l'interior i això es nota per fora.
Potser per això algunes estrelles de Hollywood han començat a posar de moda portar bosses de mà que són com libres, potser perquè volen que sapiguem que tenen altres interessos, o una bona formació (com Natalie Portman, llicenciada en Psicologia, o Mira Sorvino, llicenciada magna cum laude en estudis orientals i que parla xinés mandarí amb fluïdesa). Potser és perquè volen mostrar que un bon llibre és com una joia, que la cultura és un complement imprescindible i que no passa de moda, potser per fer que siga una cosa més a la qual aspirar. M'encantaria veure una gala dels Oscar en què la bossa de mà-llibre fóra el complement estrella i la típica pregunta sobre qui és el dissenyador del vestit i de les joies derivara en per què s'ha triat aquell llibre o aquell autor. I no seria estrany, ja que la falta d'originalitat actual de la indústria cinematogràfica nord-americana fa que cada vegada hi haja més pel·lícules que són adaptacions literàries.
Amb aquestes bosses de mà fetes amb cobertes de llibres, l'interior és el que hem d'omplir pel nostre compte, amb històries, amb experiències i anècdotes, perquè la vida real és la font d'inspiració més elemental que tenim. La referència mare de tot escriptor, bé siga per a retratar-la o per a fugir-ne.
A Internet hi ha diverses botigues que fan bosses de mà amb cobertes antigues de llibres, i n'hi ha de més sofisticades i cares com la de la foto. Personalment, crec que en tindria molts, perquè depenent de l'estat d'ànim m'identificaria més amb un o amb un altre.
Però si haguera de triar i només poguera tindre'n un, òbviament en el meu cas seria una bossa de mà amb les cobertes d'El orden alfabético de Juan José Millás. El que no sé encara és amb què l'ompliria.
