Una casa típica, de les que dibuixaria un xiquet, és com una A vista de costat. Té una teulada i una línia que separa el final del sostre que ens protegeix de la vida que hi ha a dins, o davall, segons com es mire. Nosaltres som com les lletres que es troben al recer de la A, és a dir, la resta de l'abecedari. I els dibuixos dels xiquets es completen amb un caminet que ix per la porta i acaba al final del full, un caminet que és una S que indica que fora del full encara hi ha unes quantes lletres més, que no tot és el que veiem i que hi ha món fora de la casa.
La casa ens fa d'hiperònim, i, com en una caixeta de secrets, hi guardem les nostres lletres diàries. Hi tenim els hiperònims: la família, la nostra parcel·la personal, i un lloc amb normes pròpies. Hi construïm un univers propi: hi tenim la roba, els llibres, les rutines, el descans. A fora del full queda l'estrés, el treball, les normes de l'oficina, els horaris imposats.
No és que la casa siga un gran parèntesi que aïlle fins al dia següent el cansament, les preocupacions, el dolor fins i tot; és que a dins del nostre territori ens sentim millor, més protegits, més segurs, allí les penes són menys, les portem millor. Allí recarreguem piles, ens alimentem de la nostra nevera, tiem la nostra música, ens abracem.
I encara que també hi discutim, hi cridem, que s'hi filtre de tant en tant l'aigua que porta un raig de disgustos externs, sempre podem posar-hi un poal, o fer una reforma, no importa mentre al final del dia poguem dormir al nostre llit, tancar els ulls amb el cap recolzat en el nostre coixí, abraçats pel nostre pijama, i, amb sort, amb algú al costat. Algú que és millor que totes les teulades, que tots els pijames, que totes les A. Algú que fa que de tant en tant ens atrevim a eixir de la seguretat de la pàgina, que ens dóna forces per a no sucumbir al desesper de les interrupcions externes, ja siguen veïns, inclemències climatològiques, o disgustos de qualsevol classe.
Per això, sabem que quan tenim una parella, hi trobem una llar.
Quan dues persones mantenen una relació, el primer símptoma és que comencen a desenvolupar de manera paral·lela un llenguatge propi. Es fan unes bromes que només comenten entre ells, o de les quals només ells riuen, tenen paraules concretes que utilitzen quan estan junts perquè junts hi han donat un significat específic i particular. I, quan no estan juntes, es troben a faltar perquè, lingüísticament, ningú altre els entendria si feren aquella broma o digueren aquella paraula concreta en aquell moment determinat.
Amb els familiars que més relació tenim és amb aquells amb qui parlem més, amb els avis solem tindre, a més, històries concretes i se sap quan hi tenim una relació estreta quan no ens importa escoltar-los la mateixa història mil vegades seguides per tal de sentir-los parlar.
I és que la casa és el nostre diccionari, les paraules són el nostre recer, i ens construïm una vida on ens sentim segurs amb un vocabulari personal.
Com es veu a la foto, les cases, per dins poden, literalment, parlar.
