Etiquetes
Al supermercat, els treballadors porten el seu nom escrit en una plaqueta que han de lluir al pit de l'uniforme. En algunes oficines, la gent amb càrrecs més alts té el seu nom escrit en la porta del despatx o, com en les pel·lis americanes, en una plaqueta en la taula. Als programes de telerealitat, els concursants porten samarretes amb els seus noms escrits.
En el primer cas és pràctic, si ens volem adreçar a algú. En el segon cas, el nom, sol o acompanyat del càrrec, marca la jerarquia i fa conscient a qui entra en aquells despatxos, que ho fa en una qualitat inferior. En el tercer cas, es tracta d'associar nom amb cara i, de manera subliminal, que la gent vote a qui més li agrade.
En qualsevol cas, hi ha dos grups: la gent etiquetada i la gent no etiquetada. La gent corrent, el grup, la massa, l'espectador, és inferior per no portar el seu nom. En molts casos és un de tants, un número d'una llista, no té una cara que es puga associar a res. I en molts casos, desapareix allò d'"el client té la raó". Perquè la gent amb nom ens manipula.
D'uns depén que aconseguim el que necessitem, ja siga un crèdit, el menjar per a un sopar, o el nostre sou mensual. Pensem que som els amos de la nostra vida perquè "decidim" a qui votem amb el mòbil per a la tele, en quines marques de menjar o roba gastem els diners, pensem que som nosaltres qui podem pressionar els nostres caps per a rebre el sou que realment mereixem, i estem convençuts que tots ells estan al nostre servei, que passen per la nostra vida i que nosaltres la vivim. Però la realitat és que, si ells no ho volen, no hi haurà res a fer.
No ens acomiaden, ens n'anem nosaltres; no sucumbim al consumisme, és que realment necessitem aquelles coses; i no ens deixen diners per a tindre una casa, som nosaltres qui decidim a quina entitat deixarem que ens ajude a llarg termini.
Però encara que siga veritat que estem sota el seu control, que necessitem els seus diners, el seu producte o el seu permís, no significa que ens puguen tractar malament.
El seu nom imprés en una placa, en una porta o en una samarreta no els dóna via lliure per a parlar-nos malament, per a deixar-nos intranquils o per a enganyar-nos. Perquè encara que no estiga visible, el nostre nom figura: en les targetes de crèdit. I oblidem que ells fan diners amb els nostres diners, que ells compren el que comprarem amb els nostres diners.
Abans, els escriptors no necessitaven signar les seues obres, no consideraven que el seu nom imprés els féra més importants, l'obra l'havien escrit pel gust d'escriure-la, i després la compartien amb el món. Quan el nom de l'autor començà a figurar, alguns eren incompresos en la seua època, vivien turmentats, morien pobres. Actualment alguns noms, sobretot si estan en tapa dura, importen i molt, tenen fama, reconeixement, creen llargues cues en les fires, i estampen el seu nom en moltes signatures clòniques.
Però potser gaudien més del plaer d'escriure aquells autors anònims i pobres del principi. I potser nosaltres hauríem de gaudir un poc més de ser ciutadans que no vivim etiquetats a la vista de tots. Potser hem de mirar la casa que tenim i no la hipoteca que ens hi lliga, assaborir els aliments i la guarnició i no pensar en el buit que ens ha deixat a la cartera, veure una bona pel·li i ignorar la publicitat que hi apareix. Però mentre aconseguim que les lletres dels noms públics no ens intimiden, i que els diners ens importen un poc menys, potser simplement hauríem de repetir el nostre nom davant de l'espill cada matí abans d'eixir de casa, i cada nit abans de dormir.
I si no, sempre ens podem etiquetar amb un post-it.
contador de visitas