El teatre segueix l'ordre alfabètic, primer van els assajos i després, la representació. Ja feia temps que no tenia el plaer d'anar a experimentar una obra de teatre, però diumenge passat, a la tercera fila, centrada, vaig tornar a sentir aquella màgia del directe. Però vaig veure una cosa en què no havia reparat mai abans: per davall del teló veia els peus dels actors i les actrius.
Mentre la gent parlava al meu voltant, em vaig abstraure per uns moments, i vaig imaginar de qui devien ser els peus, què feien, i per a què es preparaven. I de sobte, vaig unir el per què m'agrada tant llegir i anar al teatre. El teló era una tela roja enorme que pujaria en el moment indicat, i aquells peus se situarien en les seues posicions i començaria la representació. En alguns teatres, el teló no puja, s'obri, la tela està dividida en dos i s'obri com les cobertes d'un llibre. I aquell, tot i pujar, era com si tinguera un llibre en horitzontal i l'obrira igualment. Els peus dels actors eren com les lletres que formen les paraules d'un text. Com els joguets que cobren vida per les nits quan ningú no els veu. Quan un llibre està tancat, les paraules assagen el text, viuen tota la història, interactuen, i tornen a les seues posicions quan noten que les cobertes s'obriran. Quan fullegem, veiem coses soltes, porcions de la història, paraules inconnexes, lletres soltes, que són com aquells peus que s'endevinaven davall del teló. En el teatre, experimente la mateixa anticipació, imagine el que ocorre darrere de l'enorme cortina que em separa de la història que m'espera, del text que cobrarà vida davant dels meus ulls.
Els peus són la punta de l'iceberg del que realment ens espera, les paraules són fragments de la història que dorm abraçada per les cobertes, i el lector espectador (expectador=que espera) el navegant és el descobridor d'aquella terra desconeguda, l'explorador d'aquella meravella de la natura que experimentarà com si ningú abans ho haguera fet, com si ningú més ho sabera apreciar. Un bon lector, un bon amant del teatre, sent aquella anticipació, l'emoció no només durant, sinó també abans de. La sensació prèvia que necessita allò que està a punt de passar, la pell eriçada, l'oïda aguditzada, les pupil·les dilatades.
Perquè no importa si és una obra professional o d'un grup d'aficionats, ni si ens trobem davant d'una obra mestra de la literatura o de l'opera prima d'un escriptor que comença, el que importa és llegir, el que importa és actuar, el que importa és emocionar-se. Perquè l'espectacle continua sempre que hi haja un cor que ho espera.
