Sempre m'han agradat els llocs on es pot passejar entre l'art. No hi he estat mai, al velòdrom de Vall d'Hebron -i això que hi vaig nàixer al costat-, però fa molta gràcia, que hi hagen lletres per on es puga passejar. El més semblant a això on he estat -sense lletres, però- és el Chillida Leku. Hi has estat?
Besaetes.

A la costa, l'interior, als poblets o a les ciutats; on siga pero JA! que arrive JA!

Tampoc estaria malament que, algun estiu, el dedicàreu a viatjar per les festes dels nostres pobles, o pels no-nostres; tambí s'hi troba art, popular -Algemesí, Elx, Morella...- i "pop", que algun dia serà ja folklore.
Per si voleu esbrinar noves rutes, ací en teniu una VINE AL SUD, de Núria Cadenes.
D’una manera ben jovenívola, amb un dir graciós i alegre, i molt clar —sempre que “qui pugui i vulgui entendre, que entengui”...— ens fa avinents les seues aventures “falleres”, “misterioses”, “santjoanesques”, “riberenques”, valencianes en una paraula. Trencant marges discursius, ens hi posa quadres de text —per fer-nos fàcil aquella informació tantes vegades “suposada”—, majúscules engrandidores de matisos, bona cosa d’interjeccions —el conjur dels “ai, oh, uhm”—, paraules sil-la-be-ja-des, onomatopeies... tot presidit per titulars marca de la casa, uns graciosos refranys; un dels més “practicats” i adients al cas, aquest: “Som de la terra i terregem”. I més “instruccions” per al viatge en forma de metàfores (nominals: “Fuster ens hi fa d’allargavista”...), intertextualitats i altres galindaines, totes orientades a fer agradable la ruta. Sense negar, no hi caldria una altra, la llibertat del viatger per a fer-hi variacions i ampliacions. Ara, això sí, a la sortida o citació inicial n’hi ha ben clar el sentit: «E si negun me demana: “quin és l’eiximpli de la mata de jonc?”, jo li respon que...».
De bon començament, la Núria Cadenes s’ha vist implicada en la literatura biogràfica, la pròpia i la d’altres; passada al periodisme, el viu i el practica en El Temps, un mitjà d’abast català —que no principatí— radicat al sud del país, en un ambient amb coordenades de Països Catalans; detalls tots aquests que configuren, al nostre entendre, una veu discursiva catalana, de tertúlia, narradora, posada en raons. Tant de bo que el verí de València que entra finet i no té remei, segons ella, s’endinse en altres compatriotes massa cofois de dalt estant, ignorants de finors, jocunditats i elegàncies, que només els són donades a aquells que s’hi acosten, al Sud, de vegades malvist, maltractat, i massa freqüentment apartat de la perspectiva nacional. «No pot ser que hi hagi barcelonins que desconeguin Elx i Gandia, o que no hi vagin a València amb regularitat.» Tingueu en compte que «el provincianisme és, essencialment, una mentalitat de sucursal.»
Amic de dalt, VINE AL SUD, si no com podràs valorar la vitalitat del jonc?