Se m'ha passat el dia exacte, però aquesta setmana fa un any que vaig encetar aquest blog i que sóc treballadora autònoma.
Una celebració és un poc com una borratxera: ho passem bé, ho celebrem en companyia, sempre hi ha moments que després no recordem i de vegades al dia següent tenim mal de cap. No sabem quina cara féiem si no ens veiem a les fotos, i no recordem moments vergonyants fins que algú ens els explica. Perquè l'alegria extrema és com una pena extrema: un descontrol de sentiments.
Són ocasions que segueixen l'ordre alfabètic, perquè a tot aniversari el segueix una celebració i unes experiencies, que si són bones són memorables i si no, un penediment continu. En qualsevol cas, és una fusió d'emocions.
Generalment, no recordem el nostre propi número de telèfon perquè no solem telefonar-nos, són els altres els que se'l saben; i el mateix passa amb les cares que posem, les frases que diem, els gestos que executem... No anem amb un espill permanent, no ens veiem més que en els sulls dels altres. Potser per això les celebracions no ho són si no les fem amb algú.
No hi ha aniversaris sense família o amics, o casaments, o inauguracions, etc.
Som com una biografia andant que no veiem perquè formem part del text, i només els lectors externs poden donar-nos ús, per això ens cal companyia. Les lletres dels textos no es veuen a elles mateixes, però imaginem per un moment què senten, què veuen, potser es veuen reflectides en els ulls del lector i se senten més vives, més útils, més felices.
L'acte de llegir és una celebració de l'acte d'escriure.
En els aniversaris d'escriptura no hi ha pastissos, no hi ha ciris que es puguen bufar, no hi ha indigestió per un excés de sucre, i no hi ha fotografies de record, però sempre queden les emocions de l'escriptura per si sola i, de tant en tant, la companyia visible en forma de comentaris, o subtil, present en el comptador de visites. I sempre val la pena.
Felicitats, per l'aniversari i per "l'autonomia". Besets.