Després d'haver fet referència a la frase "Elemental, estimat Watson", acabe de descobrir que aquesta frase, tal qual, no apareix en els llibres de sherlock Holmes. La frase, en realitat, està feta a partir d'elemental, paraula que utilitzava molt Holmes, i estimat Watson, que era com s'hi adreçava. Però resulta que tampoc no apareix en els llibres escrits per Arthur Conan Doyle, el pare del detectiu i el seu ajudant, sinó en un relat anomenat Memòries de Sherlock Holmes. El geperut, escrit per algú altre.
Després he recordat que la famosa beguda que identifica James Bond a les pel·lícules és el Martini sec agitat, però que en les novel·les originals d'Ian Fleming el personatge bevia cervesa. Probablement, el canvi es deu a que és tan comú que li lleva glamour i distinció.
I aquests dies, després de la mort de Michael Jackson, he tornat a veure algun dels seus videoclips i he pensat que sí, que tenia passos de ball que són seus i que ningú més feia, i que els feia com ningú, com no han aconseguit copiar els seus milers d'imitadors, però que algú els va inventar per a ell, un coreògraf que ningú sap qui és.
Perquè moltes vegades, una cançó es fa famosa per qui la va cantar i no pel seu compositor, creador autèntic de la peça. I perquè moltes vegades els detalls comercials afegits a les adaptacions cinematogràfiques al final defineixen més el personatge que la seua novel·la original. Perquè de vegades, el que els altres diuen de nosaltres deixa més impressió que la veritat que portem a dins.
Potser per això la gent fa cas dels sensacionalismes, o s'interessa per detalls afegits, o hi ha qui conta els acudits en primera persona per a donar més èmfasi en el que estan contant.
Perquè, què ens definex realment? Qui diu que és més genuí l'original que la còpia? Que és més important el creador que l'executor? Qui té més mèrit, el professor que ensenya o l'alumne que aconsegueix aprendre? Realment els llibres perden en les adaptacions? Qui diu que una versió d'una cançó no pot millorar l'original? I qui diu que hem de ser el que som sense possibilitat de canvi?
Naixem amb allò que ens defineix? O podem forjar la nostra identitat amb experiències, amb la gent de qui ens envoltem, amb els nostres intents per convertir somnis en realitats?
Què és més nostre, el nom que ens han posat en nàixer o el sobrenom que alguns hereten per família? La segona identitat que alguns adopten a la xarxa amaga la primera o és l'autèntic jo que per fi s'atreveix a eixir a la llum?
Què significa la identitat? Que ens identifiquen els altres o nosaltres mateixos? Ens reconeixem quan ens mirem a l'espill o quan ens veiem reflectits en els ulls dels altres?
Podem canviar el títol de la nostra novel·la particular, podem utilitzar les lletres que més ens agraden, però sobretot, podem invertir l'ordre de les lletres, podem nadar contra corrent, podem llegir la frase de darrere cap avant, perquè les lletres són finites, però no les seues combinacions. Per això, les lletres ens identifiquen a tots, perquè amb elles podem parlar diverses llengües, podem manifestar gustos oposats i viure vides variades i riques.
Vivim en un mar de lletres que no veiem, però que ens envolta. Només cal saber mirar per a veure'l.
