(Bossa de mà-llibre d'Olympia Le Tan)
Sempre ens han dit que l'interior és el que compta, que va per davant de l'exterior, tot i que alfabèticament no és així. Potser perquè és inevitable, ens arriba als ulls abans que cap altra cosa. Però potser no és necessàriament un fet negatiu.
Se sol dir que no s'ha de jutjar un llibre per la seua coberta, que la seua essència es troba a dins de les pàgines, que el text, la història que conta és el més important. Però ens preocupem de vestir-nos adequadament per a una entrevista de treball, o per a un casament, i ens posem roba diferent per a anar a fer la compra o per a estovar-nos al sofà de casa.
Si ho pensem fredament, a un llibre de què no tinguem cap referència, que no haja tingut una campanya de difusió, que no tinga cap premi, que no ens haja arribat per recomanació del boca-orella, que tinga un autor desconegut... com podem arribar-hi? Una tècnica és treballar el seu exterior, que el seu color, o format, o composició ens cride l'atenció a la vista, que des de dins de la llibreria capte la nostra atenció d'alguna manera.
Òbviament, si el que hi descobrim quan l'obrim no ens agrada, no haurà servit de res, però no és motiu per a descuidar-ne l'aspecte extern. Perquè l'exterior ens diu molt de l'interior; amb la roba i els complements, amb el pentinat, amb la manera de caminar, gesticular o parlar diem molt de la nostra personalitat. Deixem a la vista la part de nosaltres que volem que els altres vegen.
Perquè la lectura, com els iogurts amb bífidus, ens treballa l'interior i això es nota per fora.
Potser per això algunes estrelles de Hollywood han començat a posar de moda portar bosses de mà que són com libres, potser perquè volen que sapiguem que tenen altres interessos, o una bona formació (com Natalie Portman, llicenciada en Psicologia, o Mira Sorvino, llicenciada magna cum laude en estudis orientals i que parla xinés mandarí amb fluïdesa). Potser és perquè volen mostrar que un bon llibre és com una joia, que la cultura és un complement imprescindible i que no passa de moda, potser per fer que siga una cosa més a la qual aspirar. M'encantaria veure una gala dels Oscar en què la bossa de mà-llibre fóra el complement estrella i la típica pregunta sobre qui és el dissenyador del vestit i de les joies derivara en per què s'ha triat aquell llibre o aquell autor. I no seria estrany, ja que la falta d'originalitat actual de la indústria cinematogràfica nord-americana fa que cada vegada hi haja més pel·lícules que són adaptacions literàries.
Amb aquestes bosses de mà fetes amb cobertes de llibres, l'interior és el que hem d'omplir pel nostre compte, amb històries, amb experiències i anècdotes, perquè la vida real és la font d'inspiració més elemental que tenim. La referència mare de tot escriptor, bé siga per a retratar-la o per a fugir-ne.
A Internet hi ha diverses botigues que fan bosses de mà amb cobertes antigues de llibres, i n'hi ha de més sofisticades i cares com la de la foto. Personalment, crec que en tindria molts, perquè depenent de l'estat d'ànim m'identificaria més amb un o amb un altre.
Però si haguera de triar i només poguera tindre'n un, òbviament en el meu cas seria una bossa de mà amb les cobertes d'El orden alfabético de Juan José Millás. El que no sé encara és amb què l'ompliria.
