Alfabèticament, primer vénen els malsons i després els somnis. En la infantesa tenim malsons, ens despertem suant i els pares vénen a consolar-nos. I de majors es diu que somniem desperts, que desitgem la vida que no hem arribat a portar, les possessions d'altres persones, emocions que no hem arribat a sentir. El cas és, però, que somniar, per a bé o per a mal, no té edat. Tot i que moltes persones no recorden haver-ho fet, ni què han somniat, una vegada estan despertes.
Jo sempre he recordat els meus somnis. Potser perquè de vegades m'he despertat a mitjan nit i els he anotat, potser perquè no m'arribe a adormir tan profundament com altres i en despertar-me encara estic un poc ací i un poc allà. Però el cas és que en recorde perfectament detalls, veus, imatges, si ha sigut en color o en blanc i negre, a velocitat normal o a càmera lenta, si ho he passat malament o no he volgut despertar, i fins i tot quan he tingut un somni dins d'un somni, i de vegades dins d'un somni més.
Els somnis i jo som amics, em visiten, de vegades tenen un mal dia i es converteixen en malsons, però els guarde amb mi igualment, els rep, hi parle.
I de vegades, allò que diuen que els somnis es fan realitat, i que la realitat supera la ficció, algun somni m'acompanya diversos dies, repetit, sense variacions. Com un bon llibre que no em canse de rellegir, o una pel·lícula de la qual ja em sé els diàlegs de veure-la tantes vegades.
En ocasions, és fàcil saber per què determinades imatges ens han vingut al cap, quines coses hem acabat combinant en la nostra coctelera mental nocturna. Personalment, quan tinc èpoques de molt de treball, en lloc de manifestar estrés, l'acumule i se'm transforma en somnis laborals. Somnis aparentment innocents, no relacionats directament amb el treball, però que al final manifesten la seua vertadera cara.
Aquesta setmana, per segona vegada he somniat el que relataré a continuació, queda a interpretació lliure de cadascú. I sí, en èpoques en què, a banda de treballar, intente traure temps per a escriure, perquè de vegades em vénen diverses històries alhora i totes reclament la meua atenció, somnie amb una veu en off que em fa de narrador omniscient, que no sóc jo, però que m'explica.
Això era i no era una idea que se sabia importantíssima i, segura de la transcendència de convertir-se en text publicat, necessitava un bon corrector en qui confiar per a esdevindre text. Havia fet entrevistes a gent de variades experiències, de currículums impecables, d'immenses bones intencions, de ganes de començar, de compromís total amb l'encàrrec. Però alguna cosa fallava, faltava un què-se-jo d'especial. No havia trobat un autèntic corrector, algú amb tinta en lloc de sang en les venes, algú que entenguera la importància no només de la gramàtica sinó de l'estil, algú que no només deixara el text perfecte, sinó que l'hi sentira.
Correctors, traductors, escriptors, periodistes, tots feren cua per guanyar-se el lloc de treball, però fracassaren.
Una nit, mentre la idea sentia por de traslladar-se al paper i convertir-se en història escrita, enmig dels llamps i els trons d'una terrible tempesta, el timbre de la casa va sonar.
En obrir la porta, la història va trobar una jove, amb els cabells fets un riu. Venia a pel treball.
"No són hores de fer entrevistes", va dir la idea, "i no té cita prèvia".
"Crec que hi ha hagut una confusió, no vinc a fer una entrevista, vinc perquè em dóne el treball."
Perplexa, la idea no va entendre què la feia diferent, o d'on li venia aquella seguretat, i no podia comprovar-ho perquè no tenia experiència, ni referències, ni currículum. Ningú no la recomanava, cap treball previ li feia d'aval, no hi hagué promeses, simplement, venia com si alguna cosa dins d'ella l'haguera cridat.
A aquelles hores de la nit poc hi podien fer, de manera que la idea decidí posar-la a prova amb la promesa de parlar-hi al dia següent, li preparà un lloc per a dormir i esperà.
En lloc d'un llit, la jove trobà una pila de llibres, que, amuntegats els uns damunt dels altres en horitzontal desafiaven les lleis de la física i la seua resistència al vertigen. Hi pujà dalt de tot amb l'ajuda d'una escala de biblioteca, estreta i de fusta, que no tremolà ni una sola vegada mentre la jove evitava mirar avall. En l'ascens, es fixà que a la pila hi havia llibres de tota classe, de tots els gèneres, de matèries diverses, d'autors moderns i clàssics, llibres de text i de ficció, volums grossos i llibres fins.
A dalt de tot, intentà acomodar-se i dormir.
Féu voltes sense parar i no aconseguí adormir-se. I no entenia per què. No estava preocupada per l'entrevista del dia següent, no era conscient de l'hora perquè la tauleta de nit on estava el despertador estava tan avall que no podia veure on apuntaven les manetes. No la molestava cap llum perquè no hi havia finestra i la casa estava completament apagada. I tampoc tenia ganes de menjar, ni d'anar al bany, ni tenia fred, ja que abans de pujar als llibres l'havien assecada amb una bona tovallola per a no estropellar el paper i evitar-li, de pas, una pulmonia.
Al matí següent, la idea anà a despertar-la i li preguntà com havia passat la nit.
"Fatal, no m'ho explique, hi havia alguna cosa que no em deixava dormir, alguna cosa que no sé què és, però que podia sentir perfectament que m'afectava."
La idea li concedí el treball immediatament. No li va dir mai que en el llibre de baix de tot de la pila, en l'última pàgina, en l'últim paràgraf, concretament en l'última línia, hi havia una paraula amb una falta d'ortografia.
