L'ORDRE ALFABÈTIC

2011-05-22T16:53:00.002+02:00

Somnis

Alfabèticament, primer vénen els malsons i després els somnis. En la infantesa tenim malsons, ens despertem suant i els pares vénen a consolar-nos. I de majors es diu que somniem desperts, que desitgem la vida que no hem arribat a portar, les possessions d'altres persones, emocions que no hem arribat a sentir. El cas és, però, que somniar, per a bé o per a mal, no té edat. Tot i que moltes persones no recorden haver-ho fet, ni què han somniat, una vegada estan despertes.
Jo sempre he recordat els meus somnis. Potser perquè de vegades m'he despertat a mitjan nit i els he anotat, potser perquè no m'arribe a adormir tan profundament com altres i en despertar-me encara estic un poc ací i un poc allà. Però el cas és que en recorde perfectament detalls, veus, imatges, si ha sigut en color o en blanc i negre, a velocitat normal o a càmera lenta, si ho he passat malament o no he volgut despertar, i fins i tot quan he tingut un somni dins d'un somni, i de vegades dins d'un somni més.
Els somnis i jo som amics, em visiten, de vegades tenen un mal dia i es converteixen en malsons, però els guarde amb mi igualment, els rep, hi parle.
I de vegades, allò que diuen que els somnis es fan realitat, i que la realitat supera la ficció, algun somni m'acompanya diversos dies, repetit, sense variacions. Com un bon llibre que no em canse de rellegir, o una pel·lícula de la qual ja em sé els diàlegs de veure-la tantes vegades.
En ocasions, és fàcil saber per què determinades imatges ens han vingut al cap, quines coses hem acabat combinant en la nostra coctelera mental nocturna. Personalment, quan tinc èpoques de molt de treball, en lloc de manifestar estrés, l'acumule i se'm transforma en somnis laborals. Somnis aparentment innocents, no relacionats directament amb el treball, però que al final manifesten la seua vertadera cara.
Aquesta setmana, per segona vegada he somniat el que relataré a continuació, queda a interpretació lliure de cadascú. I sí, en èpoques en què, a banda de treballar, intente traure temps per a escriure, perquè de vegades em vénen diverses històries alhora i totes reclament la meua atenció, somnie amb una veu en off que em fa de narrador omniscient, que no sóc jo, però que m'explica.

Això era i no era una idea que se sabia importantíssima i, segura de la transcendència de convertir-se en text publicat, necessitava un bon corrector en qui confiar per a esdevindre text. Havia fet entrevistes a gent de variades experiències, de currículums impecables, d'immenses bones intencions, de ganes de començar, de compromís total amb l'encàrrec. Però alguna cosa fallava, faltava un què-se-jo d'especial. No havia trobat un autèntic corrector, algú amb tinta en lloc de sang en les venes, algú que entenguera la importància no només de la gramàtica sinó de l'estil, algú que no només deixara el text perfecte, sinó que l'hi sentira.
Correctors, traductors, escriptors, periodistes, tots feren cua per guanyar-se el lloc de treball, però fracassaren.
Una nit, mentre la idea sentia por de traslladar-se al paper i convertir-se en història escrita, enmig dels llamps i els trons d'una terrible tempesta, el timbre de la casa va sonar.
En obrir la porta, la història va trobar una jove, amb els cabells fets un riu. Venia a pel treball.
"No són hores de fer entrevistes", va dir la idea, "i no té cita prèvia".
"Crec que hi ha hagut una confusió, no vinc a fer una entrevista, vinc perquè em dóne el treball."
Perplexa, la idea no va entendre què la feia diferent, o d'on li venia aquella seguretat, i no podia comprovar-ho perquè no tenia experiència, ni referències, ni currículum. Ningú no la recomanava, cap treball previ li feia d'aval, no hi hagué promeses, simplement, venia com si alguna cosa dins d'ella l'haguera cridat.
A aquelles hores de la nit poc hi podien fer, de manera que la idea decidí posar-la a prova amb la promesa de parlar-hi al dia següent, li preparà un lloc per a dormir i esperà.
En lloc d'un llit, la jove trobà una pila de llibres, que, amuntegats els uns damunt dels altres en horitzontal desafiaven les lleis de la física i la seua resistència al vertigen. Hi pujà dalt de tot amb l'ajuda d'una escala de biblioteca, estreta i de fusta, que no tremolà ni una sola vegada mentre la jove evitava mirar avall. En l'ascens, es fixà que a la pila hi havia llibres de tota classe, de tots els gèneres, de matèries diverses, d'autors moderns i clàssics, llibres de text i de ficció, volums grossos i llibres fins.
A dalt de tot, intentà acomodar-se i dormir.
Féu voltes sense parar i no aconseguí adormir-se. I no entenia per què. No estava preocupada per l'entrevista del dia següent, no era conscient de l'hora perquè la tauleta de nit on estava el despertador estava tan avall que no podia veure on apuntaven les manetes. No la molestava cap llum perquè no hi havia finestra i la casa estava completament apagada. I tampoc tenia ganes de menjar, ni d'anar al bany, ni tenia fred, ja que abans de pujar als llibres l'havien assecada amb una bona tovallola per a no estropellar el paper i evitar-li, de pas, una pulmonia.
Al matí següent, la idea anà a despertar-la i li preguntà com havia passat la nit.
"Fatal, no m'ho explique, hi havia alguna cosa que no em deixava dormir, alguna cosa que no sé què és, però que podia sentir perfectament que m'afectava."
La idea li concedí el treball immediatament. No li va dir mai que en el llibre de baix de tot de la pila, en l'última pàgina, en l'últim paràgraf, concretament en l'última línia, hi havia una paraula amb una falta d'ortografia.

2011-03-16T17:19:00.005+01:00

Papallones

Fotografies: © Su Blackwell

L'efecte papallona parla sobre com una mínima variació sobre un fet, com l'aleteig d'una papallona, pot provocar canvis a gran escala a l'altra punta del món. Les últimes setmanes l'altra punta del món (segons des d'on es mire) està patint canvis devastadors. Egipte, Líbia, el Japó. Desastres polítics, socials, geogràfics. Però el que ningú no diu és què pot fer la punta del món no afectada directament, i potser la causant indirecta, per ajudar.
L'alfabet ens diu que darrere d'un problema ve una solució, però no ens ajuda a trobar-la. Que abans d'una conseqüencia hi ha hagut una causa, però no ens diu com detectar-la. Potser cal un altre aleteig imperceptible, un granet d'arena que, aparentment insignificant, puga convertir-se en un desert. Potser així hi apreixerà un miratge i aquesta visió, producte de la necessitat més extrema i de l'aïllament total de les interferències, se'ns apareixerà clara i senzilla.
A Egipte es presenta com a candidata a la presidència Anas Elwogud Elawa, no només la primera dona de la història a fer-ho, sinó que a més és escriptora de contes. Un fet aparentment insignificant, però ple d'esperança. Potser sabrà portar imaginació i inventiva, maneres novedoses d'enfrontar-se a vells problemes, originalitat davant de situacions insospitades, potser sabrà com escriure un final feliç. Potser aquest és l'aleteig suau que portarà el gran canvi.
Diuen que Edison intentà més de mil combinacions diferents abans de trobar el que hui és la bombeta que ens proporciona lllum. Cal fer-ne dues lectures: una, que equivocar-se, assajar i errar forma part de tindre èxit en última instància; i dues, que Edison era tenaç i insistent perquè tenia una intenció i un desig ben clars.
Per això, quan pareix que alguns països giren les últimes pàgines dels seus llibres cal ajudar-los a veure que quan pensen que no hi ha solució i no es pot fer la volta al llibre per a recomençar el que cal és afegir pàgines al llibre, pàgines en blanc que poder seguir escrivint, per afegir vides noves, més històries, solucions. I ahí és on la resta del món pot entrar.
Tots podem escriure contes, tindre iniciatives, recaptar diners, cantar, resar o el que a cadascú bonament li funcione, però amb tenacitat i una intenció clara: ajudar. Perquè tot i que es veja a través d'una pantalla i a l'altra punta del món, en un altre moment podem ser nosaltres i voldrem que algú ens ajude. Perquè la nostra indiferència pot ser l'aleteig de papallona que ens destruirà en el futur.
Cal equivocar-se per a rectificar, cal un error per a evitar-ne un igual en el futur, cal reparar per a millorar, cal un problema per a despertar consciències. Però no cal més que sentit comú per adonar-se que les lletres, tot i que a centenars de pàgines de distància les unes de les altres en un diccionari, tenen el poder d'unir-se per a formar paraules, de recombinar-se per a canviar significats, formar frases, explicar històries, canviar actituds i millorar el món.
Pensem, escrivim i aletegem susument sempre amb bona intenció, perquè tot i que ens parega que no fem res, que fallem en l'intent, potser al final generem una onada positiva, una que no arrossegue la gent, que no destruïsca edificis, que no modifique els límits del món que ens resulta familiar. Una que no produïsca terror i que en canvi esperem amb els braços oberts.
La premsa diu que el sisme del Japó ha desplaçat el país quatre metres cap a l'Est, que ha modificat al seu torn l'eix de la Terra, que caldrà modificar mapes, cadastres, cartes de navegació i que fins i tot ha acurtat la durada del dia. Però el que cal que canvie és l'eix de pensament de les persones, de les societats, cal prendre consciència.
La papallona no seria papallona sense un cuc. Tots hem d'eixir de tant en tant de la nostra zona de confort, d'on ens sentim segurs, per a poder crear, inventar, imaginar, evolucionar i fer evolucionar. I aquesta experimentació es converteix en necessària quan altres persones es veuen obligades a eixir de les seues zones de confort bàsiques: de les cases, de les ciutats, dels països, això comptant que tinguen on anar, això comptant que la resta del món els ajude a eixir-ne i els aculla.
Potser la lectura de les notícies l'hem de fer a la inversa i la cadena de desastres no és la conseqüència, sinó la causa, l'aleteig que portarà una millora positiva en un futur, seran errors dels quals aprendrem, ens mantindran alerta i units.
Ja ha passat el Carnestoltes, però quan camine pel carrer, m'agrada pensar que la gent va disfressada de persona normal, de cuc, que amaga en l'interior una papallona que espera estrenar les ales i desencadenar, no un final feliç, sinó un continuarà amb esperança per a tots.

Postdata: Veig sempre a les estadístiques de Blogger que hi ha gent que em llig des de llocs tan llunyans com Indonèsia, Hongria, Xina, Ucraïna i molts més. Per a tots: no sé qui sou, però gràcies. Les lletres no coneixen fronteres.

2011-02-03T11:46:00.004+01:00

Detalls

És una evidència que l'exterior es veu abans que l'interior, fins i tot l'alfabet hi dóna preeminència. És innegable que allò que som, allò que fem, allò que mostrem, tapa de vegades qui som realment, qui s'amaga a dins, el nostre jo autèntic. Però hauríem de parar atenció als detalls, que ens ofereixen la veritat oculta darrere de la visió general.
No es pot jutjar un llibre per una coberta, ni una persona per la seua aparença, ni un quadre per la primera impressió. És cert que les primeres impressions costen de modificar, que no s'esborren, però no significa que siguen inamovibles, cal donar sempre una oportunitat més. Podem arribar a apreciar i estimar una persona a força de passar-hi temps, de parlar-hi, de conéixer-la millor. Alguns llibres que en un principi havíem descartat podem rellegir-los o intentar recomençar-los (en cas que els haguérem deixat de banda) i podem descobrir que ens apassionen, potser perquè no estàvem en el moment o l'estat d'ànim adequat quan els vam agafar per primera vegada. I podem apreciar una obra d'art si som capaços d'observar-la durant el temps suficient i ens fixem en detalls com el traç, la textura o els colors.
Juan José Millàs, en El orden alfabético, descriu un moment en què el protagonista veu com la persona que li agrada li somriu, i compara el fet que els llavis deixen al descobert les genives com un fet tan íntim com si s'haguera alçat la falda. Perquè destapar un detall insignificant pot ser una porta oberta a la intimitat més insospitada.
Google ha inaugurat un projecte que ens acosta amb una visió de detall que mai abans no havia estat a l'abast de l'espectador no expert. Ara, com si tinguérem una lupa gegant o la possibilitat d'estar tan a prop del quadre com ho estan els restauradors, podem veure alhora la visió general i els detalls. Podem intimar amb els quadres, veure els secrets que amaguen, les escletxes que s'hi han obert pas amb els anys, i podem envellir amb ells i forjar-hi una amistat, un sentiment, una relació.
Com a mostra, "La nit estrellada" de Van Gogh, visible al MoMA de Nova York: http://www.googleartproject.com/museums/moma/the-starry-night.
Mireu i jutjeu per vosaltres mateixos:

2011-01-17T09:19:00.008+01:00

Paisatges

Se sol dir que una imatge val més que mil paraules, però alguns prefereixen mil paraules i la imatge que aquestes els evoquen. Perquè el poder de les paraules és que el que descriuen és diferent en la ment de cada receptor; en canvi, una imatge és la mateixa per a tots els que la veuen.
Però hi ha persones especialment hàbils a l'hora de crear, dotades per a generar imatges a través de l'escriptura, que són capaços de transmetre imatges claríssimes i perfectes de llocs i de persones com si les tinguérem davant.
Alguns escriptors no descriuen un color d'ulls, una roba, una postura o una manera de caminar, però ens ho mostren, ens aconsegueixen ensenyar un personatge a través de les seues accions, de com parla o del que diu. I uns pocs fins i tot són capaços de fer-nos sentir que els tenim al costat, que ens parlen directament a nosaltres i ens endinsen en l'acció del llibre com si hi participàrem de veritat.
Hui he descobert que les lletres es poden portar més enllà i que amb les paraules es pot parlar, i també es pot pintar. L'artista britànica Keira Rathbone n'és un gran exemple. Amb una màquina d'escriure plasma en el paper la imatge que té en ment sense necessitat de pintures o pinzells. Escriu ombres amb exclamacions, planta arbres amb comes, edifica una casa amb parèntesis i descriu un ambient simplement teclejant amb tinta, a poc a poc, amb detalls, amb afecte, amb mestria.

2011-01-12T20:27:00.006+01:00

Llenguatge corporal

Optimus Kanguru - Kolors from Euro RSCG 4D Portugal on Vimeo.

Tots parlem amb la boca (llavis, llengua, dents), però a banda hi ha qui parla amb la cara, les mans o la postura. El llenguatge corporal ens diu molt més que algunes paraules i la fotògrafa i dissenyadora britànica Amandine Alessandra ho ha reflectit en un alfabet mòbil. En una tipografia que podem portar com un jersei i que manifesta lletres en moviment. La companyia portuguesa Optimus Kanguru ha creat una pàgina on es poden escriure missatges amb aquesta tipografia: http://kolors.optimus.pt/. I per a veure'n una mostra en temps real, ací es pot veure el pas del temps amb aquest sistema, un rellotge humà que expressa que la vida corre de pressa i que cal traure'n el suc sent tan expressius com puguem: http://www.amandinealessandra.com/letterform_for_the_ephemeral/.
Perquè alfabèticament veiem que el significat es dóna sovint amb un com més que amb un què. Perquè una frase estàndard adquireix rellevància amb un lleuger èmfasi mostrat amb un alçament de celles, perquè una inclinació cap a l'interlocutor aporta sentiment a una declaració amorosa, perquè unes mans obertes mostren honestedat en una declaració.
Per escrit són matisos que fins ara no es podien donar; en un correu electrònic, una carta, un missatge al mòbil, podia haver-hi malentesos perquè no hi ha context, perquè no veiem si la cara de l'autor està contenta o trista, tensa o relaxada, però amb aquesta nova tipografia podem aportar moviment al missatge i personalitzar-lo amb colors. I és que, encara que parega poca cosa, un text que es mou ens fa sentir més com si ens estigueren parlant, el text viu i nosaltres ens sentim menys sols.
Perquè està bé dir, però encara és millor comunicar.
Expressius del món, gesticuleu, i si no podeu, utilitzeu aquesta tipografia.

2010-12-15T10:08:00.004+01:00

Ping pong

Alfabèticament, el ping pong és un esport equilibrat, primer el ping, i després el pong. Acció, reacció. Però què passa quan s'introdueix una variació sobre aquest esquema? Imaginem per un moment que ho anomenem ping pang. Estariem invertint-ne l'ordre, i açò no significaria que està alfabèticament desordenat, sinó que passaria a llegir-se o a ordenar-se de darrere cap avant.
Imaginem un diàleg, on primer va la pregunta i després la resposta (que també es troben alfabèticament ordenades), però ara imaginem que hem de llegir un diàleg en ordre invers.
Doncs açò és el que trobem en http://www.ping-pang.org/, una pàgina on va prenent forma un diàleg entre Andreu Buenafuente i Berto Romero. Dues persones que també mantenen un equilibri alfabètic individual i entre ells, ja que els dos tenen el nom i el cognom per ordre alfabètic (primer Andreu i després, Buenafuente, i primer Berto i a continuació, Romero) i entre ells Andreu va davant de Berto.
Andreu fa anys que ens acompanya per les nits i ens les ompli de bon humor, i tot i que Berto s'ha incorporat a les nostres vides de de fa menys temps, ja són els dos com de la família. El seu programa també es lletreja (BFN), i aquestes lletres també es troben alfabèticament ordenades, potser per això s'han fet un lloc en la nostra rutina. Perquè ens ordenen; personalment, no importa com haja anat el dia, cinc minuts amb ells i el somriure sempre apareix.
Jo he descobert el seu diàleg virtual fa poques hores i m'hi he enganxat. No sé si el nom que han triat és conscient, potser simplement ping pong ja estava registrada i han optat per canviar a pang, però l'equilibri entre el nom de la web i el contingut ve perquè, com he dit abans, cal llegir-ho del final cap avant. Quan entrem en la web el que trobem és una resposta, i ens cal anar baixant en la pàgina per a llegir la pregunta, i així successivament fins a completar el diàleg.
Sí, una vegada hàgem llegit tot fins a arribar a la primera pregunta ja podrem anar seguint la conversa en ordre normal, consultant les entrades noves, però el primer contacte sempre és invers.
I és que en la vida algunes coses venen en formats inesperats, però després dónen un bon resultat. I com que Andreu i Berto són persones transgressores, un tant caòtiques i que se salten les convencions, es poden permetre aquest luxe perquè provenen del seu ordre personal, que els mantindrà sempre en un equilibri, que els fa de base sòlida.
El que he llegit hui en la seua conversa va sobre la recent paternitat de Berto, i tot i que els fans es deuen preguntar quin aspecte té la criatura o si deu haver heretat la seua personalitat, jo no puc deixar de preguntar-me: Li deuen haver posat un nom que alfabèticament vaja ordenat amb el seu cognom?

2010-12-10T10:21:00.003+01:00

Cobertes

(Bossa de mà-llibre d'Olympia Le Tan)

Sempre ens han dit que l'interior és el que compta, que va per davant de l'exterior, tot i que alfabèticament no és així. Potser perquè és inevitable, ens arriba als ulls abans que cap altra cosa. Però potser no és necessàriament un fet negatiu.
Se sol dir que no s'ha de jutjar un llibre per la seua coberta, que la seua essència es troba a dins de les pàgines, que el text, la història que conta és el més important. Però ens preocupem de vestir-nos adequadament per a una entrevista de treball, o per a un casament, i ens posem roba diferent per a anar a fer la compra o per a estovar-nos al sofà de casa.
Si ho pensem fredament, a un llibre de què no tinguem cap referència, que no haja tingut una campanya de difusió, que no tinga cap premi, que no ens haja arribat per recomanació del boca-orella, que tinga un autor desconegut... com podem arribar-hi? Una tècnica és treballar el seu exterior, que el seu color, o format, o composició ens cride l'atenció a la vista, que des de dins de la llibreria capte la nostra atenció d'alguna manera.
Òbviament, si el que hi descobrim quan l'obrim no ens agrada, no haurà servit de res, però no és motiu per a descuidar-ne l'aspecte extern. Perquè l'exterior ens diu molt de l'interior; amb la roba i els complements, amb el pentinat, amb la manera de caminar, gesticular o parlar diem molt de la nostra personalitat. Deixem a la vista la part de nosaltres que volem que els altres vegen.
Perquè la lectura, com els iogurts amb bífidus, ens treballa l'interior i això es nota per fora.
Potser per això algunes estrelles de Hollywood han començat a posar de moda portar bosses de mà que són com libres, potser perquè volen que sapiguem que tenen altres interessos, o una bona formació (com Natalie Portman, llicenciada en Psicologia, o Mira Sorvino, llicenciada magna cum laude en estudis orientals i que parla xinés mandarí amb fluïdesa). Potser és perquè volen mostrar que un bon llibre és com una joia, que la cultura és un complement imprescindible i que no passa de moda, potser per fer que siga una cosa més a la qual aspirar. M'encantaria veure una gala dels Oscar en què la bossa de mà-llibre fóra el complement estrella i la típica pregunta sobre qui és el dissenyador del vestit i de les joies derivara en per què s'ha triat aquell llibre o aquell autor. I no seria estrany, ja que la falta d'originalitat actual de la indústria cinematogràfica nord-americana fa que cada vegada hi haja més pel·lícules que són adaptacions literàries.
Amb aquestes bosses de mà fetes amb cobertes de llibres, l'interior és el que hem d'omplir pel nostre compte, amb històries, amb experiències i anècdotes, perquè la vida real és la font d'inspiració més elemental que tenim. La referència mare de tot escriptor, bé siga per a retratar-la o per a fugir-ne.
A Internet hi ha diverses botigues que fan bosses de mà amb cobertes antigues de llibres, i n'hi ha de més sofisticades i cares com la de la foto. Personalment, crec que en tindria molts, perquè depenent de l'estat d'ànim m'identificaria més amb un o amb un altre.
Però si haguera de triar i només poguera tindre'n un, òbviament en el meu cas seria una bossa de mà amb les cobertes d'El orden alfabético de Juan José Millás. El que no sé encara és amb què l'ompliria.

2010-11-29T09:38:00.007+01:00

Perfums

Ja ha arribat el fred i, amb ell, el Nadal alfabètic.
El Nadal alfabètic és aquell que ens arriba ordenadament i per fases abans del Nadal oficial del calendari. Primer arriben els anuncis (de bombons, joguets i perfums), després els catàlegs de joguets, a continuació, les decoracions (primer dels aparadors de les botigues, després dels carrers i més avant, de les cases), i finalment, el fred. Únicament la loteria s'avança a l'alfabet, ja que es pot comprar loteria de Nadal pràcticament des de l'estiu.
Personalment, els llibres sempre han sigut un dels meus regals preferits i, a banda de la lectura, el que sempre m'ha atret d'ells és el perfum. La combinació de cada tinta i cada tipus de paper és única. No sóc cap entesa en perfums i colònies, a penes en reconec les marques quan en capte una pel carrer, però sí que reconec les olors de determinats tipus de llibres, col·leccions, etc. M'agrada passar per llibreries de vell únicament per a sentir-ne l'olor, de la mateixa manera que m'encanta anar a les biblioteques quan vaig de viatge com qui visita un museu o una catedral. Els llibres omplin els meus cinc sentits i per a qui mai no haja deixat anar el seu nas entre les pàgines d'un llibre, li ho recomane. També m'agrada l'olor dels llibres nous, tot i que no tenen l'encant dels antics, perquè s'hi poden captar essències que s'hi han anat acumulant amb el temps.
I com a mostra, deixe un vídeo en què un expert en vins posa la seua pituïtària al servei dels llibres.
Ja feia temps que havia començat a notar els anuncis, els catàlegs, les decoracions i el fred; però per a mi el Nadal ha començat oficialment quan he vist aquest vídeo. Bones festes a tots.

2010-11-11T21:39:00.002+01:00

Concentració

Se sol dir que a mesura que ens fem grans ens anem complicant la vida, o més bé la manera de veure-la. Que els esportistes deixen de jugar per diversió a fer-ho per diners, que la il·lusió de la novetat en una relació deixa pas a la rutina, que es perd la innocència amb els anys i es guanya realisme, però sobretot es diu que no hi ha marxa arrere. Jo he descobert que no és cert. L'essència s'amaga sempre en un racó del nostre cor i només cal recordar on es troba aquest per a localitzar el que ens inspira. He descobert que tot el que necessitem és no necessitar res. Que només quan eliminem tota distracció d'allò que realment ens fa feliços, recuperem la sensació magnífica d'aquesta felicitat. L'eufòria, l'èxtasi, la magnificència provénen de la senzillesa, dels motius més purs, de la bellesa de la simplicitat. I com deia Lampedusa, de vegades cal canviar alguna cosa perquè res no canvie.
El meu jo escriptor ha trobat que per a seguir escrivint ha de canviar part del seu procés d'escriptura, en el meu cas, l'entorn. I gràcies a la recomanació de qui em fa feliç cada dia, he descobert un programa i he redescobert l'amor a primera vista. Ommwriter ha redespertat el meu somni infantil de ser escriptora, li ha donat un entorn dolç, relaxat, elegant i bàsic en què només s'haja de preocupar d'escriure. Com si res més no existira, com si fóra la manera lògica d'escriure, com si haguera d'haver sigut sempre així.
Hui l'ordre alfabètic torna a tindre sentit per a mi, una altra part del meu món es reordena seguint-lo. Jo, Amaia (A), i el meu nou programa favorit, Ommwriter (O), som ara l'alfa i l'omega, el principi i el final, el tot que ha prescindit de tot allò que en realitat no era res, perquè entre ell i jo hi cap tot. Perquè ell m'entén, m'ajuda, em beneficia i jo en gaudisc, em deixe anar en els seus braços. Sempre he escrit més a la nit, amb una llibreta de notes a la tauleta, i quan la inspiració m'ha despertat amb un somni he intentat anotar el que bonament he pogut abans d'adormir-me novament. Ommwriter es podria perfectament dir Omniwriter, perquè tot hi és escriptura, i Somniwriter, perquè és com somniar mentre encara s'està despert.
El seu logo ho diu tot, un cercle perfecte de tinta negra, on la tinta és l'escriptura que es realimenta i a fora, el blanc absolut, el no res, perquè fóra de les paraules res no importa, si més no, per uns instants.
És una experiència tan relaxant com una immersió submarina en què només sentim els batecs del nostre cor, i mentre nous sons fan cua per a formar part del pròxim Ommwriter, el programa ens regala Dāna, que és un terme sànscrit i pali que el Budisme utilitza per a fer referència a la generositat incondicional.
Per tant, siguem generosos amb nosaltres mateixos i amb aquells que ens envolten, somniem, fem una immersió en la calma, concentrem-nos. Escrivim.

Ommwriter from herraizsoto&co on Vimeo.

Introducing OmmWriter Dāna from herraizsoto&co on Vimeo.

2009-09-01T09:42:00.004+02:00

Justícia

Hi ha moltes injustícies al món, i hi ha també diverses classes de justícia. Tenim la justícia legal o social, la commutativa o la distributiva (segons Aristòtil), la dels rics i la dels pobres (segons la societat en general), la poètica (en literatura), el sol de justícia (en el mes d'agost, preferentment) i ara, a més, els correctors podem gaudir de la justícia ortogràfica.
Pablo Zulaica, un publicitari de Vitoria afincat a Mèxic, ha posat en marxa una iniciativa per a recuperar els accents perduts. Els accents de les imatges es troben descarregabes en el seu blog (http://acentosperdidos.blogspot.com).
Fa una setmana en vaig llegir un article (http://www.elpais.com/articulo/revista/agosto/justiciero/ortografico/elpepirdv/20090821elpepirdv_4/Tes) i me'n vaig alegrar molt. Per fi els correctors tenim el nostre superheroi. Quan alguna companyia malvada amenace el món amb monosíl·labs sense diacrítics, amb paraules esdrúixoles nues d'accent i conseqüent confusió d'identitat pensant que poden ser planes o agudes, quan les empreses s'hagen estalviat el sou i el temps d'un corrector, quan les majúscules continuen sense portar l'accent que la gent creu que no els correspon però que la gramàtica obliga des de fa molt de temps, etc. els correctors i amants de la justícia ortogràfica en general podem estar tranquils; no només perquè algú vetlla pels nostres isnteressos, sinó perquè nosaltres mateixos podem fer-hi alguna cosa.
Ara, ja no hem de posar els punts sobre les i, sinó els accents allà on falten.
Perquè tant de bo tot tinguera una solució tan fàcil. Tant de bo totes les confusions desaparegueren amb un accent. I tant de bo que tota la justícia del món poguera recuperar el seu equilibri. Potser és perquè ningú no accentua el món quan el pensen i el deixen convertit en un mer mon, un possessiu egoísta. Solidaritzem-nos, accentuem.

2009-07-30T12:41:00.004+02:00

Aprendre

Sempre ens han dit que l'experiència ensenya, ens han remarcat els errors per tal de no tornar-los a cometre, i hem assumit que equivocar-nos és part del procés. Que primer ve l'error i deprés ve la lliçó. Però alhora ens pareix increïble que l'ésser humà continue repetint les mateixes equivocacions i barbaritats al llarg de la història.
Un estudi del MIT amb simis diu que les seues cèl·lules neuronals no registren les errades, que el seu comportament només es veu alterat i reforçat quan aconsegueixen coses positives. Que si en alguns casos es dóna alguna mostra d'enregistrament del comportament negatiu i les seues conseqüències, no modifica la conducta.
Demostra això la inutilitat de "la letra con sangre entra"? Confirma que per molt que humiliem algú "pel seu bé" és possible que, a banda de traumatitzar-lo, no el convertim en millor estudiant? Constata aquest fet per què les dones continuen mantenint afecte per persones que les han maltractades físicament? I justifica aquesta explicació per què els genocidis no es graven en el cervell de les noves generacions que no veuen que poden repetir-les si trien un mal govern?
Potser sí.
Potser les equivocacions no valen per a no tornar-les a cometre, sinó per a saber distingir els encerts, perquè si tot fóra positiu no ho sabríem reconéixer. Potser simplement existeixen per a remoure'ns la consciència i poder, com a mínim, ser capaços de demanar perdó, per a poder sentir empatia i solidaritat o per a ser conscients de la nostra imperfecció fins i tot quan ens creiem carregats de raó.
Potser els descobriments que es fan en els simis no valguen per a moltes persones, per exemple per a aquelles que no creuen en les lleis de l'evolució, i potser per això el seu sentiment religiós els dóna permís per a creure que cal patir, i equivocar-se, i sentir el dolor, perquè és bo. Perquè ens hem de guanyar l'altra vida.
De moment, pel que es veu, els simis fan més cas de les coses bones, són positius, i si cometen errors, no s'amarguen.
Potser podem aprendre d'aquest comportament. Caldria que fórem més positius, i sentir-nos inspirats no per la por d'un càstig o una pena, sinó per la recompensa positiva de les coses ben fetes.
Si els futbolistes cobraren per treball fet, per gols marcats, o per assistències ben donades, potser correrien més, s'esforçarien en donar un millor espectacle que no quan pensen en que guanyen els mateixos diners tans si s'esforcen com si no.
Si els polítics cobraren per persona del món ajudada, per país desenvolupat gràcies a la seua participació o per misèria reduïda, potser s'esperonarien més que si veuen que ells mantenen el seu ritme de vida encara que el món estiga fet un desastre.
Si la gent fóra estimada només pel seu bon comportament, i ignorada quan aquest no existeix, hi hauria més amor i més bondat en el món, i seria un cercle que s'autoabastiria.
Si els treballadors cobraren segons el seu esforç i implicació, no sempre serien caps els que tenen influències i no s'esforcen, i els que es maten a treballar rebrien una compensació justa. I moltes persones més anirien animades a l'oficina.
I, potser, si eduquem les futures generacions en l'optimisme i el positivisme, i exercim un reforçament positiu, voldran tindre un món millor i seran capaços de crear-lo.
Després de tot, negatiu va abans que positiu, i si venim dels simis, i ells ja són positius, nosaltres ho hem de ser encara més. Cal fer un esforç, però compensa.

2009-07-17T11:00:00.002+02:00

Aniversari

Se m'ha passat el dia exacte, però aquesta setmana fa un any que vaig encetar aquest blog i que sóc treballadora autònoma.
Una celebració és un poc com una borratxera: ho passem bé, ho celebrem en companyia, sempre hi ha moments que després no recordem i de vegades al dia següent tenim mal de cap. No sabem quina cara féiem si no ens veiem a les fotos, i no recordem moments vergonyants fins que algú ens els explica. Perquè l'alegria extrema és com una pena extrema: un descontrol de sentiments.
Són ocasions que segueixen l'ordre alfabètic, perquè a tot aniversari el segueix una celebració i unes experiencies, que si són bones són memorables i si no, un penediment continu. En qualsevol cas, és una fusió d'emocions.
Generalment, no recordem el nostre propi número de telèfon perquè no solem telefonar-nos, són els altres els que se'l saben; i el mateix passa amb les cares que posem, les frases que diem, els gestos que executem... No anem amb un espill permanent, no ens veiem més que en els sulls dels altres. Potser per això les celebracions no ho són si no les fem amb algú.
No hi ha aniversaris sense família o amics, o casaments, o inauguracions, etc.
Som com una biografia andant que no veiem perquè formem part del text, i només els lectors externs poden donar-nos ús, per això ens cal companyia. Les lletres dels textos no es veuen a elles mateixes, però imaginem per un moment què senten, què veuen, potser es veuen reflectides en els ulls del lector i se senten més vives, més útils, més felices.
L'acte de llegir és una celebració de l'acte d'escriure.
En els aniversaris d'escriptura no hi ha pastissos, no hi ha ciris que es puguen bufar, no hi ha indigestió per un excés de sucre, i no hi ha fotografies de record, però sempre queden les emocions de l'escriptura per si sola i, de tant en tant, la companyia visible en forma de comentaris, o subtil, present en el comptador de visites. I sempre val la pena.

2009-07-07T10:59:00.003+02:00

Identitats

Després d'haver fet referència a la frase "Elemental, estimat Watson", acabe de descobrir que aquesta frase, tal qual, no apareix en els llibres de sherlock Holmes. La frase, en realitat, està feta a partir d'elemental, paraula que utilitzava molt Holmes, i estimat Watson, que era com s'hi adreçava. Però resulta que tampoc no apareix en els llibres escrits per Arthur Conan Doyle, el pare del detectiu i el seu ajudant, sinó en un relat anomenat Memòries de Sherlock Holmes. El geperut, escrit per algú altre.
Després he recordat que la famosa beguda que identifica James Bond a les pel·lícules és el Martini sec agitat, però que en les novel·les originals d'Ian Fleming el personatge bevia cervesa. Probablement, el canvi es deu a que és tan comú que li lleva glamour i distinció.
I aquests dies, després de la mort de Michael Jackson, he tornat a veure algun dels seus videoclips i he pensat que sí, que tenia passos de ball que són seus i que ningú més feia, i que els feia com ningú, com no han aconseguit copiar els seus milers d'imitadors, però que algú els va inventar per a ell, un coreògraf que ningú sap qui és.
Perquè moltes vegades, una cançó es fa famosa per qui la va cantar i no pel seu compositor, creador autèntic de la peça. I perquè moltes vegades els detalls comercials afegits a les adaptacions cinematogràfiques al final defineixen més el personatge que la seua novel·la original. Perquè de vegades, el que els altres diuen de nosaltres deixa més impressió que la veritat que portem a dins.
Potser per això la gent fa cas dels sensacionalismes, o s'interessa per detalls afegits, o hi ha qui conta els acudits en primera persona per a donar més èmfasi en el que estan contant.
Perquè, què ens definex realment? Qui diu que és més genuí l'original que la còpia? Que és més important el creador que l'executor? Qui té més mèrit, el professor que ensenya o l'alumne que aconsegueix aprendre? Realment els llibres perden en les adaptacions? Qui diu que una versió d'una cançó no pot millorar l'original? I qui diu que hem de ser el que som sense possibilitat de canvi?
Naixem amb allò que ens defineix? O podem forjar la nostra identitat amb experiències, amb la gent de qui ens envoltem, amb els nostres intents per convertir somnis en realitats?
Què és més nostre, el nom que ens han posat en nàixer o el sobrenom que alguns hereten per família? La segona identitat que alguns adopten a la xarxa amaga la primera o és l'autèntic jo que per fi s'atreveix a eixir a la llum?
Què significa la identitat? Que ens identifiquen els altres o nosaltres mateixos? Ens reconeixem quan ens mirem a l'espill o quan ens veiem reflectits en els ulls dels altres?
Podem canviar el títol de la nostra novel·la particular, podem utilitzar les lletres que més ens agraden, però sobretot, podem invertir l'ordre de les lletres, podem nadar contra corrent, podem llegir la frase de darrere cap avant, perquè les lletres són finites, però no les seues combinacions. Per això, les lletres ens identifiquen a tots, perquè amb elles podem parlar diverses llengües, podem manifestar gustos oposats i viure vides variades i riques.
Vivim en un mar de lletres que no veiem, però que ens envolta. Només cal saber mirar per a veure'l.

2009-07-03T18:20:00.005+02:00

Elemental

Sherlock Holmes sempre utilitzava la paraula elemental, hi ha quatre elements que componen la natura i contra els quals es diu que lluitem quan hi ha dificultats, i fins i tot hi ha una taula periòdica per a elements químics que tots hem estudiat en l'institut. Però segons a qui preguntem, la resposta de què és essencial en la vida variarà.
Diners, salut, amor, treball fix, amistats, possessions materials, fama, èxit...
Els amants de les lletres només necessitem això, lletres per a formar paraules, per a expressar el que és essencial per a nosaltres. I ja que sense elles no ho podríem fer, són les lletres les que esdevenen essencials en la nostra vida diària. I les lletres també són com les mascotes que s'assemblen als seus propietaris de tant de conviure-hi, també n'hi ha de diferents tipus.
La tipografia és tan variada que n'hi ha per a tots els gustos. N'hi ha de clàssiques i de modernes, de modernes i lleugeres, de clàssiques i de traç fort, d'elegants i de corrents, de pràctiques i legibles, i d'intricades i preciosistes. I hui he descobert que també estan recollides en una taula periòdica, perquè com sempre, cal un ordre per a les coses.
En aquest cas, el seu criteri d'ordenació no és l'alfabètic, no s'ordenen pel seu nom, sinó per preferències. Després d'enquestes sobre les millors tipografies de tots els temps, sobre les més utilitzades i sobre les que més agraden, el resultat és aquesta taula tipogràfica.
Elemental.

2009-06-29T09:29:00.003+02:00

Teatre

El teatre segueix l'ordre alfabètic, primer van els assajos i després, la representació. Ja feia temps que no tenia el plaer d'anar a experimentar una obra de teatre, però diumenge passat, a la tercera fila, centrada, vaig tornar a sentir aquella màgia del directe. Però vaig veure una cosa en què no havia reparat mai abans: per davall del teló veia els peus dels actors i les actrius.
Mentre la gent parlava al meu voltant, em vaig abstraure per uns moments, i vaig imaginar de qui devien ser els peus, què feien, i per a què es preparaven. I de sobte, vaig unir el per què m'agrada tant llegir i anar al teatre. El teló era una tela roja enorme que pujaria en el moment indicat, i aquells peus se situarien en les seues posicions i començaria la representació. En alguns teatres, el teló no puja, s'obri, la tela està dividida en dos i s'obri com les cobertes d'un llibre. I aquell, tot i pujar, era com si tinguera un llibre en horitzontal i l'obrira igualment. Els peus dels actors eren com les lletres que formen les paraules d'un text. Com els joguets que cobren vida per les nits quan ningú no els veu. Quan un llibre està tancat, les paraules assagen el text, viuen tota la història, interactuen, i tornen a les seues posicions quan noten que les cobertes s'obriran. Quan fullegem, veiem coses soltes, porcions de la història, paraules inconnexes, lletres soltes, que són com aquells peus que s'endevinaven davall del teló. En el teatre, experimente la mateixa anticipació, imagine el que ocorre darrere de l'enorme cortina que em separa de la història que m'espera, del text que cobrarà vida davant dels meus ulls.
Els peus són la punta de l'iceberg del que realment ens espera, les paraules són fragments de la història que dorm abraçada per les cobertes, i el lector espectador (expectador=que espera) el navegant és el descobridor d'aquella terra desconeguda, l'explorador d'aquella meravella de la natura que experimentarà com si ningú abans ho haguera fet, com si ningú més ho sabera apreciar. Un bon lector, un bon amant del teatre, sent aquella anticipació, l'emoció no només durant, sinó també abans de. La sensació prèvia que necessita allò que està a punt de passar, la pell eriçada, l'oïda aguditzada, les pupil·les dilatades.
Perquè no importa si és una obra professional o d'un grup d'aficionats, ni si ens trobem davant d'una obra mestra de la literatura o de l'opera prima d'un escriptor que comença, el que importa és llegir, el que importa és actuar, el que importa és emocionar-se. Perquè l'espectacle continua sempre que hi haja un cor que ho espera.

2009-06-16T09:34:00.003+02:00

Viatges

Amb l'arribada del bon oratge, s'acosten les vacances i la gent comença a planificar els seus viatges. Els de ciutat s'imaginen en el camp, els de camp es visualitzen en una gran capital, els d'interior deleren estovar-se a la platja i els de costa, endinsar-se en continents per explorar, i els aeroports, les estacions i les carreteres s'ompliran d'un trànsit feliç i frustrat alhora. Però les vacances també impliquen silenci.
Les vacances signifiquen desconnectar i molts blogs pengen el cartell de "tancat per vacances", les paraules descansen, es torren al sol, agafen nova consistència. Tot i que, curiosament, en vacances és quan tenim més temps per a escriure. Alguns potser buscaran algun lloc d'estiueig amb connexió a Internet per a mantenir vives les paraules virtuals, i quan tots tornen a la grisor de les oficines i vulguen recordar l'estiu en què han desconnectat, descansat i renovat energia, estarà bé que tinguen lectura escrita en època de descans, optimista, plena de sol, aigua i relax.
I, com que sempre hi ha qui no es pot permetre unes vacances, també està bé explorar la pròpia zona. Tendim a desconéixer el propi terreny, la ciutat en què vivim, els tresors de la comarca, només fem turisme local quan ve algú de fora i li ensenyem la contrada.
L'estiu sempre ha sigut la meua època preferida per a llegir, m'enduia un cabàs de llibres darrere, i a la platja feia autodefinits i encreuats com una descosida. Enguany he descobert que les lletres també es poden xafar, experimntar i visitar. Al velòdrom de la Vall d'Hebrón es troba el Poema Visual Transitable de Joan Brossa, un parc no massa gran al qual s'accedeix a través d'una enorme "A", i de la gespa del qual brollen signes de puntuació esculpits amb pedra. Per als que encara no hem pogut anar a experimentar-lo físicament, recomane el llibre El viaje. De la A a la Z en 27 falsas estampas (http://escoyguilmon.blogspot.com/2008/02/el-viaje-de-la-a-la-z-en-27-falsas.html).

2009-06-01T19:10:00.002+02:00

Llavat de cara

Per similitud, pot sonar com un llavat de cervell, però no és tan dolent. Literalment, és la tècnica que jo utilitzava quan era estudiant per a mantenir-me desperta en absència de cafeïna. En sentit figurat, alguns dies es converteix en una tècnica que apliquem a la realitat per a no deprimir-nos. I, en qualsevol cas, és un recurs molt senzill que aconsegueix uns resultats igualment efectius. Perquè un llavat de cara el podem fer al nostre vestuari d'hivern, canviar-lo per colors saturats i fondren's amb el sol lluent que es cola entre les finestres de les cases i les oficines, i que plana pels carrers. També el podem aplicar a una casa i, mentre l'olor de la pintura encara està fresc, o alguna peça nova de mobiliari encara té la lluentor de la botiga, podem sentir que alguna cosa canvia, i que la vida avança, que no ens hem estancat. Per això hi ha gent que, quan està falta d'idees, es troba deprimida o no veu cap evolució, se'n va de compres.
El llavat de cara el veiem cada dia en els textos, perquè les lletres també es posen guapes. Si ens deprimim del negre sobre blanc de les factures, podem passar als colors brillants de la publicitat, a les filigranades caplletres dels llibres antics o a les inquietes paraules que configuren els títols de crèdit d'alguna pel·lícula o sèrie de la tele.
Les lletres es vesteixen per a nosaltres, no triaríem la mateixa font de lletra per a una invitació de casament que per a una notificació d'embargament de béns. Ni faríem servir el mateix color o cos de lletra si el receptor potencial del text és un adult o un xiquet. No ens entra igual per la vista el mateix text un dia de sol primaveral que una vesprada grisa de tardor.
Hi ha lletres que voldrien haver viscut en una altra època i s'ornamenten amb traços elegants i corbats que, més que lligar-se entre elles per a formar paraules, s'abracen; n'hi ha altres inherentment modernes, que, rectes i esveltes, mantenen una distància de seguretat amb les seues companyes de paraula, i que manifesten així la seua independència tot i que no renuncien a formar part del grup. Hi ha lletres presumides que volen ser grans, vistoses i brillants, i d'altres que pretenen passar més desapercebudes, no destacar, i limitar-se a la seua funció grupal.
Hi ha falta de color, hi ha color, hi ha tonalitats infinites, hi ha gradacions, però sempre hi ha la possibilitat d'un bon llavat de cara. Per a animar-nos, per a avançar, per a tindre la il·lusió que avancem, per a camuflar que fugim o per a fugir endavant.
Quan les persones ens llavem la cara podem eliminar els colors artificials del maquillatge i recuperar el color natural; podem eliminar impureses i deixar la pell fresca i lleugera. Si escrivim, podem llavar la cara al dia que ens espera.
Jo, de moment, estic envoltada d'unes parets acabades de pintar, amb una bona base de blanc que els ha llavat la cara i que, mentre s'assequen aquesta nit, deixa que la casa somnie cap a on vol avançar, de quin color voldrà ser i de quin estat d'ànim voldrà estar demà. Perquè, indefectiblement, demà serà un altre dia.

2009-05-20T19:53:00.002+02:00

Etiquetes

Al supermercat, els treballadors porten el seu nom escrit en una plaqueta que han de lluir al pit de l'uniforme. En algunes oficines, la gent amb càrrecs més alts té el seu nom escrit en la porta del despatx o, com en les pel·lis americanes, en una plaqueta en la taula. Als programes de telerealitat, els concursants porten samarretes amb els seus noms escrits.
En el primer cas és pràctic, si ens volem adreçar a algú. En el segon cas, el nom, sol o acompanyat del càrrec, marca la jerarquia i fa conscient a qui entra en aquells despatxos, que ho fa en una qualitat inferior. En el tercer cas, es tracta d'associar nom amb cara i, de manera subliminal, que la gent vote a qui més li agrade.
En qualsevol cas, hi ha dos grups: la gent etiquetada i la gent no etiquetada. La gent corrent, el grup, la massa, l'espectador, és inferior per no portar el seu nom. En molts casos és un de tants, un número d'una llista, no té una cara que es puga associar a res. I en molts casos, desapareix allò d'"el client té la raó". Perquè la gent amb nom ens manipula.
D'uns depén que aconseguim el que necessitem, ja siga un crèdit, el menjar per a un sopar, o el nostre sou mensual. Pensem que som els amos de la nostra vida perquè "decidim" a qui votem amb el mòbil per a la tele, en quines marques de menjar o roba gastem els diners, pensem que som nosaltres qui podem pressionar els nostres caps per a rebre el sou que realment mereixem, i estem convençuts que tots ells estan al nostre servei, que passen per la nostra vida i que nosaltres la vivim. Però la realitat és que, si ells no ho volen, no hi haurà res a fer.
No ens acomiaden, ens n'anem nosaltres; no sucumbim al consumisme, és que realment necessitem aquelles coses; i no ens deixen diners per a tindre una casa, som nosaltres qui decidim a quina entitat deixarem que ens ajude a llarg termini.
Però encara que siga veritat que estem sota el seu control, que necessitem els seus diners, el seu producte o el seu permís, no significa que ens puguen tractar malament.
El seu nom imprés en una placa, en una porta o en una samarreta no els dóna via lliure per a parlar-nos malament, per a deixar-nos intranquils o per a enganyar-nos. Perquè encara que no estiga visible, el nostre nom figura: en les targetes de crèdit. I oblidem que ells fan diners amb els nostres diners, que ells compren el que comprarem amb els nostres diners.
Abans, els escriptors no necessitaven signar les seues obres, no consideraven que el seu nom imprés els féra més importants, l'obra l'havien escrit pel gust d'escriure-la, i després la compartien amb el món. Quan el nom de l'autor començà a figurar, alguns eren incompresos en la seua època, vivien turmentats, morien pobres. Actualment alguns noms, sobretot si estan en tapa dura, importen i molt, tenen fama, reconeixement, creen llargues cues en les fires, i estampen el seu nom en moltes signatures clòniques.
Però potser gaudien més del plaer d'escriure aquells autors anònims i pobres del principi. I potser nosaltres hauríem de gaudir un poc més de ser ciutadans que no vivim etiquetats a la vista de tots. Potser hem de mirar la casa que tenim i no la hipoteca que ens hi lliga, assaborir els aliments i la guarnició i no pensar en el buit que ens ha deixat a la cartera, veure una bona pel·li i ignorar la publicitat que hi apareix. Però mentre aconseguim que les lletres dels noms públics no ens intimiden, i que els diners ens importen un poc menys, potser simplement hauríem de repetir el nostre nom davant de l'espill cada matí abans d'eixir de casa, i cada nit abans de dormir.
I si no, sempre ens podem etiquetar amb un post-it.

2009-04-28T00:18:00.007+02:00

Casa

Una casa típica, de les que dibuixaria un xiquet, és com una A vista de costat. Té una teulada i una línia que separa el final del sostre que ens protegeix de la vida que hi ha a dins, o davall, segons com es mire. Nosaltres som com les lletres que es troben al recer de la A, és a dir, la resta de l'abecedari. I els dibuixos dels xiquets es completen amb un caminet que ix per la porta i acaba al final del full, un caminet que és una S que indica que fora del full encara hi ha unes quantes lletres més, que no tot és el que veiem i que hi ha món fora de la casa.
La casa ens fa d'hiperònim, i, com en una caixeta de secrets, hi guardem les nostres lletres diàries. Hi tenim els hiperònims: la família, la nostra parcel·la personal, i un lloc amb normes pròpies. Hi construïm un univers propi: hi tenim la roba, els llibres, les rutines, el descans. A fora del full queda l'estrés, el treball, les normes de l'oficina, els horaris imposats.
No és que la casa siga un gran parèntesi que aïlle fins al dia següent el cansament, les preocupacions, el dolor fins i tot; és que a dins del nostre territori ens sentim millor, més protegits, més segurs, allí les penes són menys, les portem millor. Allí recarreguem piles, ens alimentem de la nostra nevera, tiem la nostra música, ens abracem.
I encara que també hi discutim, hi cridem, que s'hi filtre de tant en tant l'aigua que porta un raig de disgustos externs, sempre podem posar-hi un poal, o fer una reforma, no importa mentre al final del dia poguem dormir al nostre llit, tancar els ulls amb el cap recolzat en el nostre coixí, abraçats pel nostre pijama, i, amb sort, amb algú al costat. Algú que és millor que totes les teulades, que tots els pijames, que totes les A. Algú que fa que de tant en tant ens atrevim a eixir de la seguretat de la pàgina, que ens dóna forces per a no sucumbir al desesper de les interrupcions externes, ja siguen veïns, inclemències climatològiques, o disgustos de qualsevol classe.
Per això, sabem que quan tenim una parella, hi trobem una llar.
Quan dues persones mantenen una relació, el primer símptoma és que comencen a desenvolupar de manera paral·lela un llenguatge propi. Es fan unes bromes que només comenten entre ells, o de les quals només ells riuen, tenen paraules concretes que utilitzen quan estan junts perquè junts hi han donat un significat específic i particular. I, quan no estan juntes, es troben a faltar perquè, lingüísticament, ningú altre els entendria si feren aquella broma o digueren aquella paraula concreta en aquell moment determinat.
Amb els familiars que més relació tenim és amb aquells amb qui parlem més, amb els avis solem tindre, a més, històries concretes i se sap quan hi tenim una relació estreta quan no ens importa escoltar-los la mateixa història mil vegades seguides per tal de sentir-los parlar.
I és que la casa és el nostre diccionari, les paraules són el nostre recer, i ens construïm una vida on ens sentim segurs amb un vocabulari personal.
Com es veu a la foto, les cases, per dins poden, literalment, parlar.

2009-04-25T13:13:00.002+02:00

Immersió

Un llibre que ens atrapa és aquell en el qual ens submergim com en l'aigua salada de la mar en estiu, dins de la qual només sentim la nostra respiració i on bloquegem l'estrés exterior per a envoltar-nos d'una calma total. Una bona lectura és aquella que ens aïlla per complet de tot el que passa fora dels marges de les pàgines que tenim a les mans, aquella que ens abstrau de tot i que té unes frases a través de les quals caminem com si formàrem part del text.
Curiosament, el tercer llibre que més m'ha marcat, en el qual em sent com peix a l'aigua, en el qual he nadat també cada pocs anys i al qual torne amb ganes com espere les vacances després de mesos de treball, en realitat tracta del foc. Un foc doble, perquè parla de la passió encesa de la lectura i de la llibertat que representa, i de l'ànsia destructora de tot rastre de cultura, pensament individual o diferència.
Farenheit 451 és una novel·la relativament curta, com una escabussada ràpida en la piscina abans d'eixir novament a agafar aire, però deixa una sensació que perdura com les bombolles d'un jacuzzi en la pell. Ray Bradbury substitueix l'aigua que hauria d'eixir de les mànegues dels bombers per un foc que desintegra el paper, però, alhora, l'ardor del fervor d'uns pocs per escapar un control que els anul·la es converteix en l'aigua que apaga les flames de la destrucció.
I és que unes poques gotes no apagarien ni un misto, però la força de moltes poden acabar amb un incendi aparentment incontrolable. Igual que llegir un llibre no necessàriament ens fa amants de la lectura, però trobar unes quantes perles que ens deixen amb ganes de més ens farà acumular més lectures, i la força d'aquesta marea de paper és capaç d'apagar qualsevol mal. Una bona lectura és relaxant, ens deixa de bon humor, ens fa gaudir, i ens fa desconnectar.
Imaginaré que la fira del llibre que acaba de començar és un balneari per a la ment i m'hi aniré a submergir.

2009-04-23T10:54:00.001+02:00

Dia del llibre

Hi ha llibres que ens marquen, ens canvien, ens defineixen, ens emocionen. Personalment, n'hi ha dos als quals sempre torne, que afage i rellig cada dos o tres anys, que continuen impactant-me i on sempre hi trobe matisos nous. Que formen part de la meua vida.
El primer és, òbviament, el que il·lustre a la fotografia, el que homenatge en certa manera ací. Un llibre que em va atrapar des de la primera pàgina, com se sol dir, i amb el qual vaig descobrir moltes coses.
La primera: l'autor, que s'ha convertit en un dels meus dos escriptors preferits. De Millás vaig començar a llegir-ho tot, les obres anteriors i cada novetat posterior; articles, novel·les, contes, crítiques. Un autor que no m'ha decebut mai en res del que ha escrit i que sempre em fa gaudir del seu particular ús del llenguatge, de les seues delirants metàfores, de la seua visió original del món.
A través d'aquesta novel·la, em vaig convertir en el protagonista principal, que va començar a viure l'ordre alfabètic de manera literal, que visualitzava les lletres, els llibres amb vida, les paraules, les categories gramaticals. Amb ell vaig deixar de sentir-me estranya per la meua particular dèria lectoescriptora i vaig gaudir d'aquell univers màgic com si ningú millor que jo el poguera apreciar.
Fou un regal dels meus pares, que després m'han anat completant la col·lecció de llibres del mateix autor. I a ells els vaig regalar jo el que és el meu segon llibre preferit: L'assaig sobre la ceguesa, de Saramago, que es va convertir en el meu segon autor predilecte. Amb aquest llibre vaig obrir literalment els ulls al fet que la ficció podia superar la realitat, un argument que em va deixar enganxada a la cadira dia rere dia, i una mostra també mestra de com descobrir el món i les persones que, generalment, mirem sense veure.
Amb Saramago vaig començar a estudiar potugés i va ser un company apassionant d'estudis. Em va fer l'aprenentatge realment entretingut. Perquè si bé Millás em deixa parada a cada frase, Saramago m'atrapa amb els arguments. Potser no en recorde frases, com del primer, però té unes històries realment interessants. A banda, és com un James Joyce modern, que també se salta les lleis de la puntuació per a expressar les coses a la seua manera. Saramago elimina les cometes, els guions de diàleg, separa només amb majúscules i una vegada ens hi hem acostumat, no necessitem indicacions de qui parla a cada moment, perquè, en qüestió de pàgines, formem part de la trama i estem amb els personatges veient qui diu què. Millás ens transporta també i ens endinsa en uns caos meticulosament ordenat que ens capgira la perspectiva de les coses i que ens les fa redescobrir quan ens torna a col·locar on érem en acabar la lectura.
De l'Assaig sobre la ceguesa se n'acaba de fer la pel·lícula, que estic desitjant veure. I he decidit que, abans, vull rellegir el llibre una vegada més.
En un dia com hui, crec que per primera vegada no agafaré llibres nous, rellegiré els meus dos estimats llibres i em deixaré dur per primera vegada pels dos alhora.
Potser els llibres es combinaran i em dura a un tercer món fascinador i nou. Potser les típiques lletres que ens fan llegir a l'oculista es reordenaran i per fi veurem en lloc de limitar-nos a mirar, potser a banda de reconéixer físicament els caràcters, els entendrem.
Hui, potser, en lloc de regalar simplement llibres hem de pensar que podem canviar alguna vida, fer-la més especial. Podem il·luminar aquest dia amb les roses autèntiques, que no són les que acompanyen el llibre, sinó les que metafòricament floriran a dins dels afortunats lectors que, tot i que sàpiguen que no és cert, podran sentir que aquells llibres han estat escrits expressament per a ells.

2009-04-08T13:21:00.009+02:00

Aigua

L'aigua és bona: hidrata, neteja, refresca, calma la set. Però com tot, els excessos no són tan bons. Sembla que últimament s'espera a ploure just quan arriba el cap de setmana, o quan s'acosten les vacances i, per desgràcia, dóna la raó a la popular dita "sempre plou quan no hi ha escola". Ahir, farta de recolure'm en els moments de pluja per a no banyar-me, vaig acabar donant la raó a una altra de famosa: "Volies caldo? Dues tasses". Si allò d'ahir eren tasses, devien ser de mides desproporcionades, perquè, tot i anar amb paraigües i jaqueta impermeable, vaig acabar banyada fins a la cintura de tan fort com rebotava l'aigua. Com en una pel·lícula antiga, en llevar-me les sabates i posar-les cap per avall un raig d'aigua en va caure, i els calcetins i els vaquers havien fet d'esponges, perquè l'aigua que van soltar no està escrita en cap banda.
De camí on anava vaig ajudar un parell de persones a creuar el carrer amb el meu paraigües, amb la primera fins i tot em vaig desviar de la meua ruta, però feia tanta por la tronada i l'aigua arribava tan amunt dels turmells que em feia pena aquella pobra dona arrecerada en un portal, passant fred i esperant que amainara.
De camí, per fi, on volia anar vaig veure que llavors era jo la digna de llàstima. La gent dels bars em mirava amb una tassa calenta entre les mans i uns ulls compadits com si jo fóra una taca de tinta que s'estiguera diluïnt en el paper que era el carrer, que s'estava convertint en una pasta on jo anava fonent-me. Podia sentir com l'aigua esborrava les lletres, corria la tinta i eliminava tot rastre d'expressió del carrer. Perquè, efectivament, la pluja havia eliminat les persones, no hi havia ningú excepte els observadors arrecerats darrere de les finestres que observaven la ciutat con un full en blanc. L'aigua corria carrer avall com un riu i, si m'hi haguera fixat, segur que hauria vist les meues pròpies paraules i lletres navegar-hi, perquè jo també podia haver dit que tenia fred, o que estava calada fins als ossos, però tenia la llengua congelada i cap interlocutor, de manera que l'aigua va fer com un virus informàtic i em va deixar sense text.
En tornar a casa, canviar-me de roba i entrar en calor, em vaig oblidar de la pluja, però encara estava en blanc, tot i que en esternudar alguna lletra solta s'anà escampant per la casa. A poc a poc, vaig recuperar la temperatura i, quan vingué Jaime, ja disposava d'interlocutor, i aleshores les paraules tornaren soles per a contar el diluvi universal com una simple anècdota inoportuna.
En el camp l'aigua és més evocadora, deixa un agradable perfum de terra humida, i porta paraules en lloc d'eliminar-ne. Perquè, quan era menuda la pluja sempre anava acompanyada de la desaparició de la llum durant unes hores. I era el moment que aprofitàvem, a casa, per a xarrar, contar històries, recordar moments familiars, viatges, vacances, o intentar llegir a la llum d'un ciri. Potser no era per estar en el camp i ara en la ciutat, potser simplement és que, quan s'és menut, s'està a casa en eixos moments, i quan s'és adult si s'ha d'eixir, s'ha d'eixir. Ja que la compra, les medicines o el treball no esperen.
De menuts, ens posàvem les botes d'aigua i deleràvem botar en les basses per a veure com ho esguitàvem tot. De majors, ens desespera xopar-nos, i pensem si ens hem planxat els cabells i se'ns encresparan de la humitat, si se'ns enfangaran les sabates i acabarem enfangant la casa, o si ens constiparem i estarem malalts el cap de setmana. Perquè de menuts un dia constipat és un dia sense escola, però de majors sembla que com la pluja, només ens posem malalts els pocs dies que tenim lliures. I és que trobar el terme mig no és senzill.
Potser el secret és desenterrar un poc més la nostra part infantil per a viure de grans amb un poc més d'humor i felicitat les mateixes coses de sempre. I no oblidar que som un 60 per cent d'aigua a qualsevol edat.
Perquè, així com podem beure dos litres d'aigua al dia i reomplir-nos de la hidratació que el cos ens demana, quan les lletres ens desapareguen per l'aigua o per qualsevol altra causa sempre podrem reescriure el que voldrem. El millor de tot és que l'aigua sempre serà aigua i, en el cas de les paraules, podem recuperar les mateixes que teníem o formar-ne de noves i, així, millorar el que hi havia abans de l'aiguat.

2009-03-27T01:24:00.004+01:00

B

La lletra B no està suficientment considerada. La pobra passa desapercebuda després de l'enlluernadora i omnipresent A, i a banda se li donen connotacions negatives.
És la segona lletra de l'alfabet, i en un món competitiu el número dos no està ben vist. És el pobre que no ha arribat a ser el primer, és una opció no preferent, és un últim recurs, un substitut, un inferior, un discriminat.
Ningú no vol ser el segon plat, ni el segon classificat, però la realitat és que la lletra B és necessària i fa un paper molt desagraït.
Si no tinguérem un pla B, com podríem superar els imprevistos? Si en una discussió un no perdera, com podria l'altre guanyar? Sense un segon amor com sabríem que el primer era un simulacre, un entrenament, un miratge que en realitat servia per a comparar i descobrir que en la segona oportunitat estàvem davant de l'amor autèntic? Sense un segon fill el primer no podria ser germà o germana major de ningú, seria fill únic. Sense una segona opinió mèdica no sabríem segur si el nostre metge s'equivoca o té raó. I sense un receptor, cap emissor no podria dur a terme una comunicació.
La lletra A és la primera perquè n'hi ha una segona darrere. Sense el número dos no hi hauria parelles, ni amistats, ni diàlegs, ni opcions. El pla B és necessari, l'alternativa és obligatòria. És tendir una xarxa de seguretat davant dels riscos diaris, és enriquir el nostre món, és diversificar les nostres opcions.
Hi ha un anunci d'un cotxe model Classe B en el qual un xiquet pregunta a son pare si s'ha adonat que la seua amigueta és negra. El pare li diu que sí, que clar, i ell li respon que ell no. Perquè els xiquets, en la seua innocència assumeixen la diversitat i sumen, no resten, no discriminen. Ell no tenia consciència que l'amiga, per ser d'un color de pell diferent fóra inferior, o que l'haguera d'etiquetar. Era simplement una xiqueta, no una xiqueta negra. Igual que el cotxe, encara que siga de classe B no és ni una segona opció ni un cotxe menys bo del que seria un Classe A, simplement és diferent, amplia la gamma, és una possibilitat més.
Perquè les possibilitats ens fan lliures. Els monopolis són tan dolents per una banda com per l'altra. Últimament he hagut de començar a fer dues llistes separades de la compra. A Mercadona, que és el que tinc més a prop, han començat a desaparéixer les marques i em toca fer una segona compra a Consum quan busque alguna cosa determinada. Està bé que hi haja marques blanques per a qui no vulga gastar tant o per a qui no li arribe o per a qui li dóne igual, i també està bé que hi haja marques marques, per a qui les preferisca, per a qui li agrade més el gust que fa un producte que un altre o simplement per a poder comparar preus, gustos i qualitat i poder triar. Perquè sense opcions el món no és lliure i nosaltres, tampoc.
Hui mateix, he comprat un producte i en arribar a la caixa m'han dit que no podia comprar-lo, que ja l'havien retirat i la caixa no el reconeixia, i amb el producte a la mà no l'he pogut comprar, m'ho han prohibit. I m'he sentit lligada. He hagut d'anar a l'altre supermercat a comprar aquell producte, encara que tampoc no l'hi he trobat i he tornat a casa sense.
Perquè una cosa és que no tinguem per a triar i l'altra que directament no hàgem de triar perquè desapareixen les coses. I és que la nostra llibertat també està en crisi.
Per això, jo hui reivindique la lletra B, perquè ella ens porta coses bones, boniques i barates. Però sobretot, ens fa lliures i positius, com quan algú ens pregunta com ens va tot i li responem "Bé".

2009-03-11T12:46:00.002+01:00

Somnis

Les lletres ens acompanyen tot el dia, són una eina de comunicació entre les persones, però també amb nosaltres mateixos. Personalment, em comunique més i millor amb les lletres per la nit. Quan la ciutat es va omplint de silenci, les lletres són com els joguets dels contes que cobraven vida quan els xiquts se n'anaven a dormir. Les paraules es formen soles, es combinen, les històries es creen, apareixen, desapareixen, les lletres juguen, es diverteixen, i jo intente desesperadament atrapar-les en un full en blanc.
Sempre tinc una llibreta a la tauleta de nit, un hàbit que m'acompanya des de l'institut. Em desperte diverses vegades durant la nit, intente anotar el que encara em queda en la memòria del que acabe de somniar i torne a adormir-me. Però com sempre, les idees durant el somni sempre són millors. Pel matí no són tan genials com ens havien semblat a la nit, però sempre són bon material de partida.
A la nit no tenim restriccions d'horari, ens alliberem, no sentim pressió, i les idees flueixen soles. Però pertanyen al món dels somnis, i fer-los canviar de context implica diferències. Com quan s'adapta una novel·la al cine.
Alfred Hitchcock deia que també solia escriure el que somniava i que una nit, emocionat, va escriure en una llibreta una idea fantàstica per a una pel·lícula que acabava de somniar, però que quan va despertar va llegir que havia anotat "xic coneix xica i s'enamoren".
Potser el problema no és la idea en sí, sinó que no ens parem als detalls. Una novel·la potser no tinga un argument original, però pot estar meravellosament escrita, les frases ens poden transportar més que el seu contingut per com estiguen fetes. Per això, fins que no inventen alguna màquina que transcriga els somnis amb detall, o bé escrivim més el que hem somniat abans de tornar a adormir-nos, o ens resignem a deixar els somnis on els correspon.
De vegades descobrim xicotetes perles que ens fan sentir-nos identificats i que ens fan exclamar "jo no ho hauria dit millor". De vegades, quan no sabem explicar les coses amb paraules, algunes imatges aconsegueixen fer-nos sentir que els somnis sí que es poden traslladar a la realitat, i que en realitat el secret és simplement somniar despert.

2009-03-03T18:17:00.002+01:00

Orientació
En algunes persones no destaca precisament el sentit de l'orientació i en alguns llocs hi ha indicacions que intenten ajudar-nos a saber on estem. Els aparcaments, per exemple, tenen cada plaça assenyalada amb lletres i números, que són les nostres coordenades particulars de les quals allunyar-nos i a les quals hem d'acabar tornant; perquè la vida és un constant anar i vindre.
I en la jerarquia familiar, segons l'ordre alfabètic primer van els fills i després els pares. En la vida van el pares primer, que experimenten el món abans que nosaltres i després intenten ensenyar-nos com orientar-nos-hi, i durant uns anys els pares són les nostres coordenades particulars. Ens acostumem a la vida amb aquesta xarxa de seguretat, i sabem que passe el que passe sempre tindrem els nostres majors per a tornar a tindre un punt de referència i no sentir-nos perduts. Però quan u creix i la vida passa, s'adona que a mesura que els adults es fan vells, el que fan es tornar a ser xiquets, perquè tornen al lloc d'on han vingut: un lloc on cal que els cuidem i els atenguem perquè se'ls han esborrat tots els senyals i les indicacions, es desorienten, es perden i els fills passen a haver de fer de pares i els pares, de fills. Precisament perquè a mesura que passa la vida, tot va quadrant alfabèticament.
I és així perquè és el cicle natural, perquè els pares ens cuiden, ens ajuden i s'ocupen de nosaltres per a gravar-nos en la memòria el que després haurem de fer amb ells. Perquè retornarem als pares, però per a retornar-los també tot els que ens han donat.
Quan una persona adulta cau malalta es desorienta, perquè o bé encara no se sent tan major perquè algú se n'haja de fer càrrec o bé li sap greu ser ja tan major perquè se n'hagen d'ocupar. Però les coses van com van i simplement hem de saber que el que importa és tindre aquelles lletres que ens diuen on hem d'aparcar, saber que tenim persones que s'ocuparan de nosaltres i ens faran de coordenades particulars. I no ens ha de saber greu tindre-les, al contrari. Perquè no ens ha de preocupar el temps que tardem en trobar el cotxe, simplement hem de llegir les lletres, i seguir-ne l'ordre fins a trobar el punt de partida per a poder tornar a casa, a la persona que ens espera o a la nostra vida diària.
Molta gent no sap deixar-se cuidar, però no estaria malament que quan no trobem el cotxe algú ens fera una abraçada, perquè quan passe el desesper inicial, i al final la plaça que ens toca aprega, ens haurà agradat tindre algú pel camí que ens acompanye.

2009-02-05T18:12:00.003+01:00

Mancances

Els éssers humans vivim erròniament pensant sempre en allò que ens falta. Ens posem metes en la vida i mirem què ens falta per arribar-hi. Ens agrada algú, no ens correspon i fem una llista de les coses qualitats que no tenim. Tenim algun caprici i comprovem quants diners ens falten perquè la cartera ens responga de manera positiva. Envegem perquè sempre pensem que els altres tenen el que nosaltres necessitem, considerem que el plat de la taula del costat fa més bona pinta perquè no és el nostre i sospitem que la sort del veí sempre serà millor que la nostra per molt antipàtic i insociable que ens parega. Perquè considerem el món injust, incomplet, i ple de mancances. Per això ens estressem, perquè ens falta temps; i ens frustrem, perquè ens falten mitjans per a aconseguir els nostres osbjectius; i ens desesperem, perquè no trobem solució a les coses. En la foto que pose hui, que porta per nom "L'ordre alfabètic", vaig trobar que hi faltava una lletra. I em va cridar l'atenció, perquè per molt que les altres hi apareguen perfectament ordenades (cal llegir la foto com en una espiral que va cap al sud, cap a l'est, cap al nord i cap a l'oest) no em pareixia un alfabet perquè no estava complet, eren simplement lletres ordenades, però no un alfabet.
Però després de mirar bé la foto, em va paréixer que en realitat era millor així, era un alfabet més "humà", perquè hi tenia un xicotet defecte, una mancança. I era millor perquè quan assumim la mancança el problema desapareix. Perquè per una lletra, no pot ser que les restants parega que no hi són. No pot ser que perquè ens falten les postres siga com si no haguérem sopat, no pot ser que perquè el veí tinga un cotxe més gran la seua vida en general haja de ser millor que la nostra. Perquè he aprés que les mancances estan fetes per a fer-nos veure el que sí que tenim.
Si estiguérem complets i no ens faltara res, potser no ho sabríem valorar, és en un moment de dificultat quan sabem qui ens fa costat; quan perdem una cosa és quan sabem si la trobem a faltar o no.
En cas de dubte, de vegades ens fem llistes de pros i contres. I no les fem per a veure si tenim més coses positives que negatives, no és qüestió de quantitat sino de qualitat, fem la llista per a veure si les que sí que tenim són suficients per a compensar les que no tenim, i veure si realment necessitem les que ens falten.
Jo hui m'he fet una llista mental de les coses que tinc i dels problemes que he tingut en l'últim any de la meua vida, que és on més canvis junts s'han produït, i definitivament els bons pesen tant, que són totalment suficients per si sols.
De manera que es pot dir que amb mala sort, amb crisi, amb problemes, amb mancances, jo sóc feliç. I ho sóc perquè em fan feliç. I tenint això, qualsevol cosa que ens falte és una insignificància.
Així i tot, mirava i remirava la foto convençuda que la lletra desapareguda hi havia de ser, però seguia sense trobar la lletra i m'estranyava molt, de manera que ho vaig deixar estar per a tornar-hi al dia següent. Com diu mon pare, els textos s'han de deixar reposar, guardar-los i tornar-hi un temps després per a veure-hi coses noves. Efectivament, un dia després la lletra va aparéixer, un efecte òptic, o una ment més tancada devien haver sigut el problema. En el meu cas, el que no veia era la "i", només hi veia la "j" que hi havia inscrita.
En el meu cas, també, la "i" és la lletra que m'uneix a la meua "J", i ara que he trobat aquesta conjunció, crec que deixaré de banda altres com la "o". Perquè no he de triar entre ser rica o ser feliç, o tindre possessions de molts diners i tindre una família que m'estime molt, o entre donar o rebre.
Alguns dies, benvingudes les mancances, que amb una abraçada desapareixen.

2009-01-27T23:20:00.003+01:00

Grip

Les malalties segueixen l'ordre alfabètic, però a la inversa: primer van els símptomes, després, la malaltia en si, i finalment, la cura. I és que quan ens posem malalts, el nostre ordre es trastoca. Estem en el llit quan hauríem d'estar alçats, tenim fred quan fa calor, se'ns cauen les coses de les mans com més fort intentem agafar-les, i ens maregem sense moure'ns del lloc.
I curiosament, no ens posem malalts quan hi tenim tots els números. Jaime porta uns dies amb grip, i molta febre que no li baixa. I jo, tot i dormir en el mateix llit, respirar el mateix aire i menjar en la mateixa taula que ell, no he caigut malalta. Potser perquè les ganes i la necessitat de cuidar d'algú que ens impota és directament proporcional a l'estat de salut que hem de tindre per a poder-ho fer. Jo, per exemple, no recorde haver vist mai malalta ma mare. I això que ella tenia números de sobres, és mestra en una escola de Primària i quan hi ha passades de malalties molts xiquets i xiquetes no van classe, fins i tot molts mestres s'acaben contagiant i falten al treball, però ma mare no. De fet, alguna vegada l'he vista amb un mocador a la mà o tossint, però malalta d'estar-se en el llit i amb calentura, mai. Igual que Jaime és la primera vegada que falta al treball des que va començar la seua vida laboral.
La grip és la pitjor de les malalties, ens deixa com si ens haguera atropellat un camió (encara que per sort no sabem exactament què se sent), ens fa mal tot i el desesper és general, sentim un cansament extrem, un no sé què d'abstracte que no sabem concretar. I és que necessitem repós i medicines, i les medicines s'han de prendre a les hores que toca, seguint l'ordre que ens ha manat el metge, perquè com he dit, l'ordre és important per a curar una malaltia.
Diem que tot "està en ordre" quan tot està bé, que hem de "posar ordre" per a solucionar alguna cosa, i quan alguna cosa està malament tenim "desordres" ja siguen alimentaris, de la personalitat o senzillament, de l'habitació.
Hui pareix que Jaime ja va a treballar després d'uns dies a casa. Ja s'ha alçat, s'ha medicat, ha desdejunat i està a punt per a anar a l'oficina, a posar en ordre el que s'ha quedat parat mentre ell no hi era.
Ara ja està un poc més ordenat, i tot i que preferisc veure'l sa i bé, saber que hui el veuré menys em desordena un poquet, deu ser que estimar és abstracte com la grip, però en aquest cas és una cosa sana.

2009-01-26T19:16:00.004+01:00

Qwerty

Si llegim les sis primeres lletres de la primera línia del teclat d'esquerra a dreta, llegirem la paraula qwerty, que dóna nom als teclats que tenen aquesta distribució de lletres. Fa anys, però, el teclat seguia l'ordre alfabètic.
Christopher Sholes, el 1868, va dissenyar i patentar una màquina d'escriure que tenia les lletres ordenades alfabèticament. La màquina va donar problemes perquè el mecanisme consistia en uns martellets que eren accionats per cada lletra i que imprimien les lletres sobre el paper; però els martellets eren lents per a tornar al seu lloc, s'amuntegaven i feien impossible seguir escrivint i atascaven la màquina. Sholes, en lloc de perfeccionar el mecanisme, va optar per redistribuir les lletres de manera aleatòria i deixar, casualment, les lletres més utilitzades més separades entre si o en llocs de més difícil accés; així les probabilitats de coincidència entre elles es reduïen o s'eliminaven.
El teclat qwerty amaga, a més, un anagrama: en la primera línia del teclat es troben les lletres que formen, en anglés, la paraula typewriter (màquina d'escriure), seguint el suggeriment de james Densmore, qui havia ajudat a Sholes en el disseny de la màquina.
Hi ha altres distribucions de teclat, que segons llengües o fins i tot funcions, són més eficients i ràpids d'utilitzar, però no estan estesos.
És una de les moltes coses que probablement trobem desordenades a la vida i que ningú no es planteja de canviar, que podrien estar fetes d'una altra manera més fàcil, més ràpida, més eficient, o senzillament, més ordenada, però que per comoditat de no canviar, per desconeixement de la seua existència o per simple hàbit de queixar-nos del que no ens agrada però no fer-hi res, deixem córrer.
Quantes coses podrien ser millors si, com a mínim, estigueren ordenades alfabèticament. I si els teclats, pobres, pogueren parlar i manifestar-se, segurament ens dirien que no els agrada viure fets un desastre, que es troben perduts, que se senten descol·locats. Que s'hi han habituat, però que en el fons saben que hi ha alguna cosa millor. Potser els textos serien diferents si els escriguérem des d'un teclat ordenat, potser serien més coherents, estarien millor cohesionats, o serien més correctes.
Si més no, hi ha faltes d'ortografia que serien més detectables i el teclat no seria una excusa per a mentir. Quantes vegades he sentit que la b i la v estan juntes en el teclat i ha sigut una casualitat...
Per cert, que a Ekaterinburg, Rússia, hi ha un monument al teclat qwerty (de l'ordinador), en pose una foto.

2009-01-25T10:35:00.003+01:00

Evolució

Watch Revolt of the Mouses

Sempre m'han ensenyat que l'evolució naix de la combinació. Que la riquesa cultural, la mescla racial, la varietat lingüística, etc. ens fa avançar, ens enriqueix, ens fa millors. Per això potser moltes guerres em pareixen absurdes, els ultimàtums, les decisions taxatives, el blanc o negre, no m'han fet mai massa gràcia.
Pensem que sempre hem de triar: blanc i negre o color, Beatles o Rolling, a mà o a màquina.
En el món de la literatura estem en un punt d'aquesta batalla, els escriptors es decanten pels puristes que encara ho escriuen tot exclusivament a mà o els que es decanten per escriure directament a l'ordinador; però està el grup que uneix les dues coses: notes en paper, desenvolupament en l'ordinador. També estan els lectors que estimen tocar el paper, sentir les cobertes a les mans, i els que prefereixen llegir textos en l'ordinador en un pdf; però està el paper electrònic, que permetrà sentir el tacte d'un objecte tridimensional però que contindrà text i tinta electrònics, que anirà canviant sense necessitat d'acumular més paper, que ocuparà menys lloc. I hi ha també els que coneixen només l'ús del llapis o el bolígraf per a esciure i els que només utilitzen el ratolí i el teclat per a fer aquestes mateixes funcions. Jo pertany a un tercer grup, fa un any Jaime em va regalar una tableta gràfica, que inclou una espècie de full de quadrat sobre el qual s'escriu i un llapis electrònic. Amb ell puc dibuixar, escriure amb la meua lletra, esborrar, i alhora fa de ratolí i porta el cursor de la pantalla per on jo li indique. No m'embruta les mans de tinta, no acaba en la paperera perquè no s'asseca mai, em permet seguir sentint que tinc un bolígraf a la mà i a banda porta incorporats els botons del ratolí.
Al principi costa acostumar-s'hi, els primers dies és tan estrany que l'ús n'és intermitent, tornar de tant en tant al ratolí feia el traspàs més agradable. Ara, quan no tinc més remei utilitze un ratolí, però trobe a faltar el meu llapis electrònic. És lleuger, còmode, ràpid, net, tradicional i modern alhora. Amb ell he evolucionat molt en aquest temps, i crec que em permet reconciliar-me amb el meu jo clàssic al qual li agrada fer notes en paper i el meu jo modern que sap que en l'ordinador escriure, corregir, retocar, etc. és més ràpid.
Ha sigut com descobrir les lents progressives, al principi maregen, pensem que no ens hi podrem acostumar, però s'han inventat per alguna cosa, són millors que le bifocals i són la fusió perfecta per als que no veuen bé de prop ni de lluny i que no tenen temps per a estar canviant-se d'ulleres a cada moment. L'evolució ens fa veure millor, tot està més definit, brillant, com si fóra nou.
Acabe de descobrir que hi ha un curtmetratge que ho il·lustra bastant bé. Quan l'he vist he reviscut l'emoció, la por, el dubte, i l'esperança. La il·lusió que em va fer tocar el llapis electrònic per primera vegada, l'emoció d'utilitzar-lo cada dia. Dibuixar i escriure com abans, però com mai.
Perquè la fusió no necessàriament és d'indecisos, és que de vegades ens podem quedar amb el millor de cada casa. De vegades, no es tracta de renegar de res, ni de renunciar, és que de les combinacions poden eixir coses molt interessants i no necessàriament ens les hem de perdre.

2009-01-14T10:20:00.006+01:00

Drets humans

El 19 de desembre de l'any passat Jaime i jo ens vam trobar immersos en una mar de lletres. Estàvem en la parada del metro de la plaça de la Concòrdia i quan hi vam entrar, ens vam veure envoltats per un text: La declaració dels drets humans. Uns dies abans, el 10, el text acabava de complir 60 anys. Però ens vam adonar que allí, les lletres seguien un ordre molt peculiar.
Si es llegia d'esquerra a dreta i de dalt a baix, es podia veure tot el text íntegre, però només les lletres, totes seguides. Més avall, per ordre, estaven agrupats de manera separada els números de cada article, i més avall, separadament també, hi havia tots els signes de puntuació, en l'ordre en què haurien d'aparéixer en el text.
És curiós que un text que diu que les persones no han de ser discriminades per cap condició aplique la discriminació a un text. Ja sé que les lletres no estan vives, que no es poden queixar (excepte que s'agrupen en un adjectiu trist) i que els signes de puntuació i els nombres tampoc no poden opinar, però en aquella mar de paraules era com si les lletres anaren i vingueren desorientades, com peixos que no saben si escapen d'un predador o van a buscar aliment o companyia. Era un immens banc de lletres perdudes, que, em va semblar a mi, buscaven l'orientació de les comes, dels dos punts, dels punts i coma i dels punts; que trobaven a faltar els números que les precedien.
Estiguérem jugant un parell de minuts, mentre esperàvem el metro, a llegir el text de dalt a baix. Hi buscàvem els nostres noms, paraules conegudes, dates, intentàvem veure-hi un text ocult i ens ho passàrem molt bé. Quan vingué el metro i me'n vaig anar, vaig pensar que potser era millor aquell "desordre", que en realitat les lletres eren ara lliures i podien agrupar-se com els vinguera de gust i que potser trobarien fins i tot identitats noves. I que els signes de puntuació i els números les seguirien vigilant de prop, com uns pares atents que no intervenen per deixar llibertat als seus fills de trobar qui volen ser, però que no se'n van molt lluny per si els necessiten.
Si les lletres foren persones, tindrien lliure dret de reunió, d'expressió i de condició. Em sembla bé, que encara que siga en aquell lloc de pas, hi haja un banc de lletres que naden lliures, encara que guarden un ordre ocult sense saber-ho. De vegades la llibertat és una il·lusió molt bonica, però necessària encara que no siga del tot real.

2009-01-07T11:59:00.005+01:00

Casaments

El final de l'any 2008 em va dur més que un propòsit per al 2009: el meu casament. París va fer d'embolcall, de llaç i de caixa per a un regal irrepetible i el 2009 ha començat amb els preparatius del que serà un any ple de lletres: les de les invitacions al casament, les del menú, les dels textos que es llegiran en la cerimònia, etc., però unes que no esperava són les del vestit.
Resulta que les marques de vestits de núvia organitzen els models per lletres. Cada any trien una lletra i tots els models de la col·lecció comencen per la mateixa. No faré publicitat, però de les quatre cases que he mirat algunes saben fer millor ús d'aquest sistema (que no sé qui va començar). Tampoc no estic segura que hagen començat per ordre, la primera col·lecció per la A, la segona per la B, etc., ni què faran quan acaben l'abecedari, si tornaran a començar o si decidiran canviar de sistema.
Una incoherència és que mesclen llengües, perquè els noms en castellà i en anglés s'alternen; una altra és que mesclen noms propis amb topònims i adjectius; a més, no sempre són coherents, perquè hi ha un model que es diu "discreta" i té una de les faldes més vistoses de tota la col·lecció. I per acabar, el que m'ha desconcertat més és que no estan ordenats alfabèticament, cosa que facilitaria molt la recerca. Algunes els tenen ordenats en el catàlegs i no en la web, altres al contrari i un tercer grup ni en un lloc ni en l'altre.
Jo tampoc no m'ordenaré alfabèticament les tasques que he de fer per a preparar-ho tot, però m'agradaria que el nom del vestit s'adiera un poc a la meua personalitat o si més no, que no em resultara desagradable. La llàstima és quan els vestits tenen nom propi i el que porta el teu nom et resulta horrorós.
El que sí que està en procés i ordenat alfabèticament és la llsta de convidats, que són les lletres més importants de totes, perquè una celebració sense assistents no té molt de sentit. De manera que, enguany res d'anar al gimnàs i d'aprendre anglés, sinò ajuntar en un dia les lletres familiars i les lletres amigues per a fer un text que ens durà alegria recordar.

2009-01-01T20:43:00.002+01:00

Celebracions

Acaba de començar un any i tots hem rebut felicitacions escrites, de les modernes per missatge curt al mòbil o de les clàssiques per una postal nadalenca. Hi ha moltes coses a celebrar que impliquen les paraules, els textos, la literatura. I als Estats Units celebren els 25 anys del quart estat, la premsa, amb un vídeo fet amb pàgines, cobertes i llibres complets, perquè som el que llegim i vivim en un món ple de lletres.
Celebrem el que celebrem, que siga sempre amb bones paraules.

2008-12-13T13:31:00.005+01:00

Nòmades

Les lletres estan acostumades a no tindre un lloc fix, les vocals i les consonants viuen tant en substantius com en adjectius, verbs, pronoms, conjuncions, articles... I no tenen per això problemes d'identitat. Les vocals són tan sociables que poden formar un diftong, però alhora són suficientment independents per a estar en un hiatus i no tenir prolemes per haver de quedar-se soles. Fins i tot algunes formen paraula per sí soles, com la i. A les persones, en canvi, tot i que no a totes, ens agrada tenir el nostre propi lloc, tenir una casa pròpia, una família, uns costums i uns ritmes diaris, unes rutines personals. Una propietat que ens dóne una seguretat d'un lloc al qual anar sempre, un lloc al qual puguem tornar quan ens n'anem de viatge. Cal un lloc del qual anar-se'n per a poder tornar-hi.
Aquestes últimes setmanes Jaime i jo hem estat nòmades, hem hagut de fer un trasllat forçat per unes obres a casa, les humitats i les goteres ens han fet moure del nostre lloc. Ha calgut fer molta obra, picar terra i parets, canviar tuberies, posar-ne de noves... Però ha valgut la pena i ara tornem a ser a casa. Per això ens en podem anar a París tranquils, perquè ja podrem tornar d'allí directes a casa, a la nostra casa.
L'escultor barceloní Jaume Plensa té diverses obres amb lletres (com unes cortines gegants on sembla que les lletres estan suspeses en l'espai: http://es.youtube.com/watch?v=72rRApVgnzY), i unes escultures que figuren que són homes formats per lletres. Han rebut diversos noms, però n'hi ha un especial, al qual ha anomenat "Nòmada" (http://es.youtube.com/watch?v=oCRWooC9Wuk&feature=related). La seua peculiaritat és que de tant en tant, es trasllada de ciutat, i va fent la volta la mòn. És com una versió moderna del pensador de Rodin, un home del qual veiem les lletres que li ballen pel cap, que li formen el cos, podem ajuntar-les i intentar llegir-ne els pensaments, i s'hi pot entrar, potser des de dins, podem veure els nostres pensaments. Cadascú hi llegirà coses diferents, i a dins trobarem paraules o frases que ens faran potser sentir com a casa, encara que siguem turistes o llocs estranys. Perquè és una característica dels textos, que alguns tenen la capacitat de fer-nos sentir com a casa encara que en siguem ben lluny. Per això jo no isc de casa sense sense un llibre, i menys si me'n vaig de viatge.

2008-12-05T19:28:00.004+01:00

Forma i contingut

No es pot jutjar un llibre per la coberta, i pel que es veu tampoc únicament pel contingut. Perquè l'esculptora escocesa Georgia Russell ha descobert que els llibres poden variar de forma. En les seues mans les lletres, les pàgines, les cobertes, es ramifiquen, es retorcen i comuniquen d'una manera diferent. Un llibre de viatges pot convertir-se en una mar de pàgines, un manual de botànica pot engendrar un bosc, una novel·la romàntica pot prendre la forma d'un cor. De què seria capaç amb el diari del dia. Té la capacitat de traure l'ànima dels textos cap a l'exterior, com si li féra la volta a un calcetí i deixara a la vista la vida interior que tenien les pàgines. Als lectors ens encanta perdre'ns pels móns i paisatges que els escriptors imaginen per a nosaltres, ara podem acostar-nos-hi amb els cinc sentits, tocar-los, olorar-los, mirar-los des de diversos angles. Els llibres encara no són comestibles, però encara que no els puguem tastar de manera literal, sí que cal un cert gust per a poder convertir els llibres en escultures. La primera cosa que faig quan agafe un llibre és obrir-lo, ficar-hi el nas i inspirar lentament però amb intensitat. M'encanta la combinació de cada paper i cada tinta. És un petit plaer personal. Potser Georgia Russell tenia una afició semblant, i de tant respirar descripcions les ha acabades modelant amb les mans. Segurament no a tot el món li semblarà estètic, i a molts, probablement, un sacrilegi, per tallar i destrossar els llibres d'aquesta manera. Però m'he imaginat un arbre de Nadal fet d'històries acollidores i m'ha agradat. Crec que no importa que la gent s'acoste de maneres diferents al llibres, el que importa és que s'hi acoste.

2008-11-28T08:20:00.003+01:00

Germans

En el meu cas, el meu germà i jo no anem per ordre alfabètic, tot i que ell siga major que jo. Alfabèticament, jo sóc la primera. Però acaba de nàixer el seu segon fill i ell sí que té els dos fills ordenats per edat i per les lletres.
Fa dos dies que Andreu té un germanet: Joel. I com a primera lletra de l'alfabet, Andreu es fa càrrec d'assegurar-se que les altres li van darrere. Les cuida, les vigila, les ordena, s'assegura que estiguen bé. Que el punt de la i estiga centrat, que el pal de la t no caiga, que la w no tinga complex de personalitat doble. Andreu ara té fixació per cuidar el seu germanet, el vol banyar, pentinar, donar-li el biberó, perquè com més menut veu a Joel, més major es veu ell.
Les lletres també creixen, estan fetes de puntets minúsculs que, com les cèl·lules, es van muliplicant i ajuntant fins a fer línies definides. Les línies van formant lletres, que al seu torn formen paraules, que s'ordenen per a fer oracions. Les lletres creixen i es fan majúscules, encapçalen textos, fan títols, cartells...
Ara Andreu és un poc més gran perquè té una minúscula que cuidar, una frase que encapçalar. I un dia serà una molt bona majúscula, i Joel també; de moment, un cuida i l'altre es deixa cuidar.
Perquè les lletres són una gran família, que mantenen la seua felicitat seguint un ordre que els funciona, perquè les coses venen quan han de vindre i passen en l'ordre que han de passar.

2008-11-20T23:30:00.005+01:00

Roba
La roba diu molt de nosaltres. No només per l'estil (o la seua absència), ni per l'adequació a la situació en què la portem, sinó pel seu estil de vida. Durant l'època d'estudiants hi havia dues classes de roba, la nòmada i la sedentària, o el que és el mateix, la d'aquells que cada cap de setmana la tornàvem a casa des del pis d'estudiants on no teníem llavadora i la d'aquells que anaven a estudiar i tornaven a casa cada dia, roba que només es desplaçava de l'armari en cas de ser utilitzada.
La roba passa per les mateixes etapes que nosaltres. Al principi d'una relació la roba sempre sol ser més arreglada, com si cada cap de setmana fóra una presentació en societat. I a mesura que avancen els sentiments i s'aprofundeix la coneixença la roba es va desgastant i va sent també més coneguda i menys nova. També es desplaça i viatja depenent del nostre treball o estil de vida, i també necessita fases d'adaptació.
La roba també e'n va de casa i s'adapta a un altre armari, que de vegades és més menut i on les peces entre elles es relacionen d'una manera més estreta. La roba també canvia quan aprenem a fer els nostres primers errors de rentat, algunes peces s'encongeixen amb aigua calenta o per l'assecadora mentre nosaltres ens encongim un poc per dins recordant com donavem per fet una roba sempre perfectament neta i planxada. A la roba també li ixen arrugues, també plora, també té estones de calma, també pot ser un desastre o ser un exemple de pulcritud. Perquè som la nostra roba.
Ara és època de rescatar els abrics, les bufandes i els guants, peces que solem oblidar i guardar la resta de l'any, però que ens va bé en determinades èpoques de fred ambiental. No estaria malament que poguérem portar escrit en la roba el nostre estat d'ànim, o les coses que ens fan feliços i esperem dels altres, o una llista de coses que voldríem fer o frases que ens agradaria escoltar. Potser podríem agafar els diaris que escrivíem d'adolescents o llibres que ens han agradat molt o ens han marcat d'algua manera, o notícies de la premsa que trobem interessants o amb les quals ens identifiquem, i fer-nos vestits, abrics, bufandes, pantalons, jerseis. Podríem canviar d'adjectius depenent del dia o fins i tot podríem fer-nos uns bons guants amb els sobrets de sucre dels bars, aquells que sempre duen un parell de frases de gent famosa.
Algunes frases són com records molt vius que poden donar-nos més calor que una bona bufanda. Ja hi ha paper electrònic on el text va canviant, un dia hi haurà teles per dins de les quals podran aparéixer les imatges i els textos que més ens agraden. Serà el dia en què la roba dirà definitivament qui som. Portarem fotos especials o textos emotius, estarem al dia o proclamarem el nostre estat d'ànim, perquè podrem mostrar el nostre interior per fora.
Un dia, les lletres ens abrigaran i potser algú ens llegirà d'amagat, amb interés, o ens coneixerà un poc més.
Quan arribe el moment, alguns fins i tot podrem ordenar els vestits per ordre alfabètic.

2008-11-18T12:39:00.002+01:00

6 Coses sense importància que em fan feliç
Marta m'ha fet extensiva la invitació a explicar sis coses sense importància que em fan feliç. Que dic jo, que hi ha una contradicció en aquesta afirmació perque, per a mi, si em fan feliç, sí que són importants. I és que la importància és subjectiva.
Subjectivament, les meues sis coses són:
-Les abraçades (sobretot fer-ne).
-Un bes al front (rebre'l).
-Obrir un llibre i olorar-lo profundament, sentir-ne la mescla de tinta i paper.
-Menjar-me la punta del pa cruixent.
-Fer-me un gotet de llet calenta i cacao i posar-hi les mans al voltant per a sentir-ne l'escalforeta.
-Escarxofar-me al sofà amb calcetins i roba còmoda, tapar-me amb una manta i veure una bona pel·lícula.
Faig extensiva la invitació a:
Begonya
Cristian i
Ricard.

2008-11-17T15:45:00.002+01:00

Paraules tabú
Per què cosa tant dir algunes paraules? Per què de vegades les lletres es neguen a ajuntar-se, com si fóren pols oposats que es repel·leixen? Si estan en el diccionari, en els llibres, en boca d'algunes persones, per què de vegades és tan complicat?
Hi ha qui és al·lèrgic a declarar el seu amor, a demanar disculpes, a demanar ajuda o a ser diplomàtic. També hi ha qui creu que aquestes regles nomes s'apliquen als coneguts, que és amb ells amb qui cal un esforç verbal per quedar bé. Però de vegades és amb la família, amb la gent que estimem, amb els amics més amics amb qui ens hauríem d'esforçar per quedar bé, ja que és la seua opinió la única que ens hauria de preocupar.
En canvi, solem pagar amb aquesta gent amb qui tenim confiança tot el que ens estressa, el que ens preocupa, el que ens fa enfadar o les hores que no hem dormit. I ho paguem amb inadequacions verbals, amb entonacions desagadables, amb frases tallants.
Tant de bo hi haguera alguna classe d'exercici emocional o un gimnàs per a les lletres on aprengueren a fer respiracions i a relaxar-se, a calibrar l'interlocutor i la situació i poder així aparéixer de manera adequada, no feridora, i dir el que realment volen dir. O potser caldria dir a algunes paraules que no són ben rebudes, fins i tot prohibir-les per llei.
Però ja que de moment no es dona el cas, potser hauríem de comptar sempre fins a vint (o fins a cent) abans de parlar, perquè aquella frase que diu que els pals i les pedres em faran mal però les paraules no poden ferir-me (o una cosa així) s'equivocava.
Ara bé, sempre hi ha un moment per a aprendre a respirar, a ordenar les lletres correctament, i a generar estructures més amables. Perquè de vegades oblidem que no som els únics amb problemes, que no vivim sols.
Que un amic no té per què pagar amb una frase desagradable un correu que no tenia tanta importància, que no hem de reptar ningú verbalment per molt mal dia que hàgem tingut i que la família quan pregunta sol ser per preocupació, no per afany controlador.
I si així i tot no podem evitar una discussió gramaticalment carregada i tampoc no sabem afegir-hi disculpes al final, podem fer una llista de paraules prohibides, com si jugàrem al Tabú, perquè algunes paraules són càrregues explosives a punt per a ser detonades.
En el Tabú hi ha quatre paraules que no es poden utilitzar per tal de definir la paraula que cal endevinar. En la vida potser hauríem de proposar que hi haguera sempre quatre paraules obligades en tota discussió al final: una declaració d'amor o estima (depenent de l'interlocutor), una disculpa, una petició d'ajuda per a pròximes vegades, i un acomiadament verbalment diplomàtic. Perquè algunes al·lèrgies es curen amb una exposició gradual.

2008-11-14T09:37:00.004+01:00

Som el que mengemSe sol dir que som el que mengem, que si portem una alimentació sana, el nostre interior es reflectirà en el nostre exterior i que una persona saludable és més agradable. Que el benestar interior ens fa estar de millor humor, que no passar gana ens fa estar menys irritables, que una dieta variada ens fa més tractables.
Se suposa que si solem menjar més verdures, més peix, més carn o més dolços això es nota? Algú sabria dir mirant algú si ha menjat o no, o què ha menjat? Sembla que els pares sempre sospiten que mengem poc i malament, o és per assegurar-se que ens les sabem arreglar en la cuina. De tota manera, quan dinem amb ells ens omplin bé el plat com si pensaren que, si més no, aquell dia menjarem bé. Per si de cas.
Però l'ambient de treball és diferent, no és com la família, que es preocupa de la nostra salut interior per al nostre benestar exterior. Al treball molts fan règims draconians amb l'excusa que no poden fer-s'hi un bon plat calent, que han de recórrer a un entrepà ràpid o que amb una amanideta minúscula i unes galetetes està tot solucionat. La màquina de menjar que sol haver-hi col·labora al règim, ja que la relació preu-quantitat sol provocar que no se'n compre res si no és un cas extrem.
Tots els anys fins ara, jo assistia a un sopar. Molts començaven preguntant què hi havia al menú, com en els casaments. Com si allò els anara a compensar d'un acte al qual a molts no els agradava assistir. A mi m'agradava molt anar-hi, m'agradava "parar taula", ajudar, deixar-ho tot ben preparar, estar dins, ajudar la gent a trobar la seua taula. I pensar si un dia podria jo recollir algun dels premis. Escoltar els discursos i tindre a Jaime al costat, als companys en la mateixa taula i en dues taules contigües, i als pares i molta gent coneguda unes taules més enllà.
Enguany ja fa mesos que m'havia comprat el vestit que pensava posar-me, i havia començat a gravar imatges des del principi de l'any per a muntar un videoclip del sopar. Al final, però, no me n'he de preocupar. El vestit l'he utilitzat en ocasions més significatives i felices. El vídeo no em servirà però n'he utilitzat la idea per a un altre que serà més apreciat. Als assistents al sopar els veuré en altres sopars. I el menú, hui no em preocupa, sopar, soparé igualment. Ara que, pensant-ho bé, té la seua lògica que no hi vaja, perquè si som el que mengem, no puc sopar on ja no tinc un lloc.
Aquest estiu vaig decidir que enguany no hi aniria, però tampoc no calia, perquè no m'hi han convidat, ni que fóra per cortesia. Però encara que coste de creure, el que em sabrà greu és no ajudar els companys a col·locar les coses, sempre m'ha agradat la faena no visible. En futbol no seria mai una davantera, en una pel·lícula no seria mai l'actriu principal. Crec que en l'única cosa en què m'agrada estar davant i visible és en el que escric. Però mentre espere poder tornar a signat com a autora, tinc aquest lloc on l'ordre alfabètic sempre em posa davant, en la A d'Amaia. El primer llibre que vaig publicar em definia bastant bé, perquè tractava de menjar, i el plat principal era sopa de lletres.
Quan ens n'anem a viure amb algú el menú acaba sent una combinació del que es menjava a cada casa. Ara ja hem arribat a un punt en què comencem a fer les nostres coses, els nostres plats, els nostres experiments culinaris. El menjar que es consolida en el nostre menú ens va definint, i ens va diferenciant del que érem o del que se suposava que havíem de ser. Aquesta nit segurament soparem alguna de les coses que ens grada cuinar els caps de setmana, i ens escarxofarem en el sofà amb una manta i roba còmoda, i veurem una bona pel·lícula sense preocupar-nos de si fora fa fred o plou. I quan ens abracem en el sofà, sabré que serà el millor sopar al qual hauré assistit, perquè tot el que necessite per a dir qui sóc actualment ho tinc a casa i, com a molt, a una telefonada paternal de distància.

2008-11-10T13:34:00.002+01:00

Material

Treballar a casa té infinitat d'avantatges. Horari i distribució del treball adaptat a les necessitats pròpies de cada dia, menys son, menys estrés, més efectivitat perquè no hi ha interrupcions (telefonades, converses, gent que entra i interromp), més calma, millor rendiment. Però com tot té una part negativa: la manca de material.
És increïble com donem per fet el material d'oficina: els Post-it, les grapes (i la grapadora), les tisores, les gomes, les gomes d'esborrar, bolígrafs de tots els colors, retoladors, marcadors fosforescents, els clips... I també que si no et queda alguna cosa, algun company te la pot deixar.
És com tindre un llibre de receptes perfectes, una nevera plena de menjar de molta qualitat i un cuiner expertíssim, però en una cuina buida, sense estris. Perquè no tot es pot fer amb les mans. Podem pastar, sí, però no podem tallar, ratllar, trossejar, ni remoure dins del foc. Ens podem cremar, escaldar i fer unes bones ferides (que, sense algunes coses bàsiques com cotó en pèl, aigua oxigenada i tiretes, tamoc no podriem curar bé del tot).
I és que tenim el costum de començar la casa per la teulada. És com comprar la impressora abans que l'ordinador. Ara he de fer una llista de les coses que em falten, perquè portava uns mesos molt bons en què només he necessitat l'ordinador i una connexio a Internet. Però, ai, ahir Jaime em va demanar un clip i em vaig adonar que no en tenim cap a casa.
I un clip és com un imperdible per a la roba, que no en necessites generalment, però si se't trnca alguna cosa sempre serà en un cas d'emergència, amb molta gent que ho podrà veure. I sense un clip, algun paperet es pot perdre. I tots sabem que no és bo perdre (els) papers.

2008-11-05T10:06:00.004+01:00

Somni
Martin Luther King tingué un somni. Jo n'he tingut també, aquesta nit, i quan m'he despertat i he entrat a Internet per a llegir la premsa he vist que a l'altra banda de l'oceà molta gent havia tingut el mateix somni.
Els que somniem lletres i paraules, textos i llibres, el que somniem convertir-nos en escriptors, ho veiem tot negre sobre blanc. Simplifiquem tot a la troballa de la paraula adequada, de l'adjectiiu just. Busquem, seleccionem, revisem. Hui els estadounidencs també han somniat en negre sobre blanc, un negre que traspassava la pell del candidat demòcrata i que amagava tots els colors dels votants.
Les paraules en política no tenen bona fama, es poden ajuntar i no significar res, poden formar frases buides, falses, enganyoses, amb trampa. I entre aquesta maror de males eleccions verbals, moltes paraules sinceres passen desapercebudes, moltes il·lusions es frustren, i la gent té la sensació que les paraules que envien amb peticions i esperances cauen en el buit d'un paper que ningú no llig. Però anit la majoria de la població dels Estats Units va seleccionar la mateixa paraula, va posar les esperances i il·lusions en cinc lletres, dues consonants i tres vocals. Anit Obama feia somniar els indecisos, els desencantats, els convençuts i, probablement, també alguns del partit contrari.
Obama començà a guanyar-se la gent amb la paraula, amb bons discursos. S'explica bé i sembla sincer, i no s'equivoca gramaticalment com el seu predecessor, que era lingüísticament vergonyant. Les paraules d'Obama van passar de discursos a cançons, a samarretes, a llibres. Les paraules d'Obama han ressonat en el cor dels votants amb un senzill "Yes we can".
Aquest matí quan pensava que m'havia despertat ha sigut quan he començat a somniar de veritat. A pensar que potser no està tot perdut, que hi ha gent que pot fer molt, que la gent pot recuperar les ganes de canviar les coses, que les paraules són poderoses i que poden convéncer la gent que poden expressar el que senten.
Esperem que el veí que ens fa tapar-nos quan es costipa comence a treballar per canviar les coses, i que ens faça somniar que tots tindrem un clima millor.
Martin Luther King tingué un somni, unes paraules que no han perdut força, unes paraules que esperaven que algú les tornara a pronunciar. I és que quan el món va malament és perquè la gent es queda en silenci, les boques no parlen, els caps no pensen, les paraules moren.
Pensem, parlem, escrivim, i somniem un negre sobre blanc permanent de paraules d'ànim, perquè podem.

2008-11-03T08:57:00.007+01:00

Paper

De vegades és complicat saber quin és el nostre paper. Si hem de ser útils o si hem de ser nosaltres mateixos siguem com siguem. En el típic suposat hipotètic d'un búnquer nuclear, en un cas d'extinció de la humanitat, ens seleccionaríen? Quina habilitat tenim que siga essencial o pràctica? Hauria de ser alguna cosa que no poguera ofrir ningú més o una cosa que se'ns done millor que a uns altres?
La gent de lletres som considerats menys útils. Com a molt podríem contar contes per a fer l'estada més amena. O podríem novel·lar els fets per a la posteritat. Però seria mes útil tenir al costat científics, matemàtics, mecànics, metges...
A sèries i pel·lícules (Cube, Perdidos, El método...) trobem situacions semblants: un habitacle tancat en el qual cal decidir qui és més útil per a guiar el grup fins a l'eixida; o bé una illa deserta on cal decidir qui és més útil per a liderar el grup i aconseguir-ne la supervivència; o bé una selecció de personal d'una empresa on es planteja el tòpic del búnquer per a veure qui seria seleccionat com a més útil per a la humanitat i, per extensió, per a l'empresa.
Cal, doncs, tindre un paper clar? O podem intentar ser com en el Renaixement i ser bons en diverses disciplines? La gent que ens estima ho fa per un motiu concret o perquè els aportem diverses coses? Ens hem de guanyar l'afecte com el lloc de treball? Quan deixem de ser útils com a treballadors deixem de ser útils com a persones? Cal que ens esforcem o només hem de ser com som i esperar que el món ens accepte i que el pas del temps ens diga quin és el nostre paper, la nostra utilitat? I si al final de la vida descobrim que hem estat inútils? Però per a qui?
Potser per això està bé tindre aficions, per a resultar-nos útils a nosaltres mateixos. Per a ser capaços de véncer el nostre propi avorriment, per a animar-nos a seguir despertant-nos cada matí, per a donar-nos energia per a intentar ser d'alguna utilitat a la gent que ens envolta.
I si l'afició és escriure i buscar alfabets estranys, té algun paper? És útil per a algú? O es una pèrdua de temps?
Sort que el temps no està fet de paper, perquè si no, com en Farenheit 451, algú hi calaria foc i s'acabaria tot. El temps, amb les nostres aficions, podem estirar-lo, o abreujar-lo, podem aprofitar-lo o el podem malgastar. El que hem de valorar és que en tenim, de temps, que no és poc. Encara que siga per a omplir-lo amb digressions sense molt de sentit.

2008-10-27T08:53:00.004+01:00

Aniversari

Dissabte vaig fer 31 anys i, en lloc de fer-me major, vaig tornar a la infància.
Quan era menuda, el dia de l'aniversari veien els companys de classe a berenar a casa. I com que els menuts no teníem diners, demanàvem poc als pares i els regals eren més bé simbòlics (figueretes per a fer bonic, algun peluix). Però recorde que dos anys vaig tindre "la caixa". A la caixa en qüestió es posaven tones de paper i s'hi amagaven els regals que calia anar destapant. S'hi posaven coses per a despistar, òbviament. Hi havia globus per unflar, plats de plàstic... I un dia que per fi vaig trobar una caixeta dins de la gran caixa, hi havia només una cullereta (bona, no de plàstic) que era senzillament per a menjar-me el pastís. El segon any un dels convidats s'hi posà a dins i va traure els braços pels costats i em va agafar les cames mentre jo obria la caixa, quin crit que vaig fer!
Doncs dissabte (com podia jo a esperar a aquesta edat una cosa així!), vaig tornar a tindre "la caixa". Em vaig quedar parada de veure'n la grandària (dreta, m'arribava quasi per la cintura) i la decoració. Com es veu a les fotos, s'havia de llegir fent la volta a la caixa i posava "Sorpresa. Feliç 31 aniversari Amaia. T'estimem".
A dins hi havia milers de papers tallats (quina faenassa, Sonia!, que deus haver estat dies amb les tisores) i diversos paquets de regal. L'elegància de l'eriçó, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (dia literari, perquè pel matí els meus pares m'havien regalat Firmin), una Moleskine guia de París ("per al dia que hi puga tornar", pensava jo) un diccionari visual en francés, una caixa de piruletes de maduixa (també com quan era menuda) i fins i tot un paquet trampa fals on només hi havia una noteta que posava que continuara buscant.
Però la diferència amb quan era menuda és que al final hi havia una sorpresa de les grosses. Un viatge de cinc dies a París la setmana abans de Nadal amb Jaime. I plorera infantil d'una adulta de 31 anys.
De vegades ens entestem a ser adults, fem patir els pares sense voler, volem demostrar que podem treballar com qualsevol, que podem portar una casa, ser solvents, independents, racionals i madurs. Però que bonic que és poder tornar a ser menuda per sorpresa amb la diferència que quan s'és menut no s'és conscient dels problemes que no es tenen i de com s'està de bé. I en canvi, ara de major es pot gaudir de ser menut. Jo pense ser molt menuda a París, i gaudir de la neu que probablement hi haurà, emocionar-me amb la il·luminació nadalenca, aprofitar al màxim el viatge que per fi puc fer en companyia i estar en la ciutat que més m'agrada.
Allà mon pare va fer una conferència a la Sorbona, allà vaig fer el meu primer curs d'escriptura, allà tenim un amic que hi viu de fa uns anys, allà ara serà el lloc on fem el nostre viatge més llarg. Allà podrem ser dos enamorats nadant entre llibreries, monuments i gent.
Quins ganes que vinga el fred i el Nadal!
Mentrestant, he començat Firmin (que com a bona rata de biblioteca feia temps que esperava), i L'elegància de l'eriçó (que ja tenia ganes també de llegir després de llegir l'entusiasta recomanació de Begonya).
De vegades, és bonic recordar quan el que ens emocionava dels regals era la caixa, el paper (que jo continue guardant quan m'agrada molt) i el llaç. I els diners que costava el que hi havia a l'interior no era el més important, sinó la intenció de fer feliç el receptor.

2008-10-24T12:25:00.002+02:00

Cabells

Sempre s'ha dit que l'aspecte exterior diu moltes coses i, abans que per la roba, cal començar pels cabells.
Portar els cabells desordenats pot portar a pensar que no ens ha sonat el despertador i hem hagut d'eixir de casa sense temps de pentinar-nos; també pot ser un acte rebel de certs grups per no fer cas del que la societat diu que hem de fer (en aquest cas, no pentinar-se és voluntari); també està el fals desordre, els cabells que tenen l'aspecte d'acabats de despertar, efecte que ha costat hores de perruqueria i productes diversos. De manera que, en qüestió de desordre, es pot ser improvisar i ser espontani, es pot actuar voluntàriament per omissió o es pot ser decididament fals i aparentar una naturalitat que no ens és pròpia.
Al grup que va pentinat també se li poden aplicar aquestes categories; alguns es pentinen seguint la seua línia natural, la que coneixen, els cabells del seu color, sense tenyir, que mai no han canviat de forma; altres s'esforcen per millorar-ne l'aspecte amb tot el que tenen a la mà i van sempre impecables; i finalment uns altres proven en si mateixos el que veuen en altres caps, els quede bé o no, i en lloc de potenciar el que tenen es passen la vida buscant en els altres el que creuen que els afavoreix. Perquè els cabells diuen molt de nosaltres. I si jo imagine la personalitat de la gent que veig per com van o no de pentinats, també pense en el que els meus cabells diuen de mi.
Jo he dut els cabells de maneres diferents: molt curts, curts, llargs i molt llargs. He dut quatre colors diferents (el meu natural, un marró clar; un roig que fou un error de perruqueria; un negre que em feia la cara massa blanca i, finalment, un marró fosc que queda més natural i és com una evolució menys artificial del meu propi cabell). I els he dividit de tres maneres diferents, amb la ratlla a l'esquerra, amb la ratlla al mig i amb la ratlla a la dreta. Els he fet una cua (o dues), una trena (dues no, que jo recorde), els he lligat amb una cinta, amb una diadema, amb un mocador... però fa anys que campen solts en tot el seu esplendor. De vegades els he dut desarreglats, de vegades se m'han resistit quan he intentat fer-me amb ells i de vegades, senzillament, no tenien remei.
Però hui, curiosament, els duc perfectes. I dic curiosament perquè a banda que hui he fet moltes voltes dormint, que plou i hi ha molta humitat en l'ambient i que no hi he dedicat massa temps per a pentinar-los, estan ben col·locats, ben llisos i tenen tan bon aspecte que fins i tot jo feia més bona cara. Fins i tot han resistit quan els he tret a fer la compra amb una pluja que no tenia miraments.
Hui els meus cabells estan de bon humor, animats de cara al cap de setmana, són presumits i dòcils, hui són uns cabells agraïts. En aquests moments els meus cabells es porten bé amb mi. Potser perquè la seua última imatge dels 30 és important. Però hui no em veurà a penes ningú. Més els val estan imecables demà, que faré 31 anys i han d'estar presentables per a les fotos. Però si l'experiència no em falla, serà precisament quan faran el que els donarà la gana i passaran a la posteritat amb la seua pròpia personalitat.
Potser, en el fons, els cabells tenen el seu propi llenguatge i nosaltres ens limitem a intentar dilucidar què ens diuen cada dia, a llegir entre cabell i cabell, a saber veure en les corbes i les rectes els ssentiments que amaguen. I ells ens deixen pensar que som nosaltres els que els usem per a manifestar el nostre jo interior. De vegades som tan innocents com les trenetes d'una xiqueta en un pati d'escola.

2008-10-15T12:11:00.006+02:00

Tardor-hivern
Hui no comença la tardor, ni l'hivern, però definitivament a ma casa ha canviat l'oratge. Ja cal posar més roba al llit perquè a les nits refresca i amb la manta fina que posàrem fa un temps ja no n'hi ha prou. L'aire de primera hora del matí s'escola entre la nostra roba i se'ns cala ben dins, com si buscara recer a les nostres jaquetes, calidesa al nostre cos. El got de llet que em faig al matí hui ja me l'he calfat amb el microones. I definitivament, la roba dels aparadors ja no és un "avançament de temporada" sinó roba "tardor-hivern" en tota regla.
Casualment, he trobat una bufanda formada per lletres, que tallen amb làser: http://littlefactory.com/shop/ N'hi ha dues opcions, lletres que cauen de dalt a baix (que a mi m'ha agradat més), o lletres que es poden llegir amb la bufanda posada en horitzontal, tot i que aquestes estan més juntes i costen més de llegir. Els dos models estan en blanc, negre i gris (tot i que resulta més apropiat el negre, ja que és el color habitual d'un text).
Hi ha paraules que recomforten, que també ens deixen una escalforeta per dins com la de la llet calenta del desdejuni, que ens protegeixen d'agressions externes, que ens acompanyen tot el dia. Hi ha frases que es queden a la nostra memòria i que associem amb persones determinades. Estaria bé poder personalitzar aquestes bufandes i poder portar el text que més ens agrade. Podríem abrigar-nos amb les paraules que ens recorden algú estimat, o regalar textos que facen que els altres ens recorden. Acompanyar algú que pateix amb paraules d'ànim, o posar un punt positiu en els terribles matins de dilluns, que a alguns els costen tant, amb paraules amables. Podríem regalar-ne als amics que només veiem en estiu perquè ens recorden fins que torne la calor o perquè sàpiguen que no els oblidem. O, senzillament, podríem portar damunt els nostres textos preferits, aquells passatges que ens recorden coses, o que hem escrit i creat nosaltres mateixos per a esperonar la nostra creativitar diària i recordar-nos que nosaltres també podem fer moltes coses.
Jo mai no m'he trencat cap braç ni cap cama, no m'he fet cap esguinç, i mai no he portat una escaiola que els companys de classe hagen pogut omplir amb frases d'ànim, signatures o dibuixos. Tampoc crec que en l'època de l'institut hi haguera escrit molta gent. I no tinc cap ganes de trencar-me res en aquests moments que em va tot tan bé. Seria més senzill si hi haguera una bufanda feta a partir de frases d'amics i familiars, per a portar-los sempre amb mi, com si foren un àlbum de fotos.
Perquè, depenent de les paraules, de vegades la dita s'equivoca i val més una paraula que mil imatges.

2008-10-13T01:11:00.004+02:00

Llegir és un plaer (literalment)

Ací va una troballa curiosa, us en faig la traducció de dalt a baix i d'esquerra a dreta.

EL KAMA SUTRA DE LA LECTURA
El manual original de com fer l'amor, escrit fa quasi 2.000 anys per Yatsyayana, ha estat adaptat per al lector modern. Una recerca meticulosa i l'experimentació han donat com a resultat els exemples següents dissenyats per a les experiències lectores més plaents.
LA FLOR: L'amant dels llibres masculí llig un llibre de consells pràctics recolzat en la seua esquena mentre ella descansa sobre ell i escolta.
LA COBRA: Els amants dels llibres que hagen discutit poden trobar alleujament en aquesta posició en què es donen l'esquena mútuament. És preferible una lectura lleugera.
LA VACA INVERTIDA: Ell es recolza sobre els colzes i els genolls, ella descansa sobre el final de la seua columna. Lligen narrativa breu.
LES TISORES: Drets esquena contra esquena, separats uns 91 cm, els nostres amants dels llibres es recolzen l'un en l'esquena de l'altre. El millor són els llibres de psicologia popular.
L'ESVÀSTICA: Ell descansa el seu cos sobre els colzes mentre ella llig entre les cames d'ell. Es recomana la literatura de no-ficció.
EL CRANC: Els nostres amants dels llibres estan asseguts l'un de cara a l'altre. cadascun descansa una cama sobre el genoll de l'altre. Les novel·les gòtiques són les millors.
EL TREN: La dona seu entre les cames de l'home. Ell li llig literatura de viatges.

S'admeten suggeriments.

2008-10-06T12:16:00.003+02:00

Parelles
Quan Noé va fer una arca per a salvar les espècies del diluvi universal, tenia la missió d'agafar dos exemplars de cada espècie.
Ens passem la vida buscant una parella amb qui compartir les coses i és que la vida està feta a parells, encara que no necessàriament complementaris.
El contrast és inevitable i la diferència és enriquidora. Sempre podem trobar alguna cosa per definir-nos, ja siga a partir d'ella o per contraposició.
No hi hauria alts sense baixets, tots seríem normals. Ni guapos sense lletjos, tots seríem iguals. Calen els ignorants perquè es puga considerar la intel·ligència, i els immigrants per a parlar de locals; són indispensables alguns odis per a poder parlar d'amor i és impossible concebre la pau si no hi haguera guerres.
Ens agrade o no, si fórem un fonema sonor, per a ser-ho necessitaríem un fonema sord. No podem destacar si no hi ha una massa general de la qual sobreeixir. No val de res intentar ser independent si abans no hem sigut fills de, germans de o amics de.
El que triem a la nostra vida ens defineix, el que deixem de banda, també.
Molta gent, en canvi, que creu que actua diferent perquè volen ser normals, no destacar, que no ambicionen res, que volen passar desapercebuts, en realitat estan fent el mateix, però a la inversa. Sempre hi ha un camí invers. Quan hi ha molta gent que va contracorrent, ja no és tan contracorrent en realitat.
No hi hauria bondat sense maldat, ni soledat sense companyia. No hi ha blanc sense negre, pobre sense ric, nord sense sud, oriental sense occidental, injust sense just.
No hi hauria decisions sense problemes, ni solucions correctes sense unes incorrectes.
I de vegades, només de vegades, les tornes s'inverteixen i quan creus que estàs passant un mal moment, quan creus que t'han trastocat tots els plans i la vida segura que t'havies construït, resulta que t'han fet un favor, que en realitat t'han deixat lliure per a trobar la felicitat. Que la inseguretat en realitat t'esperona a fer el que mai no t'havies atrevit a fer. Que no has perdut amics, sinó que comproves quins es queden amb tu amb el pas del temps.
Perquè no hi ha situació dolenta de la qual no es puga aprendre alguna cosa.
Perquè de vegades, quan som menuts i descobrim un text que no entenem que sembla màgic perquè els traços són estranys i estem segurs que contenen alguna cosa molt interessant, algú ens explica que el secret és posar-lo davant d'un espill. I de sobte, quan entenem el text, ens emocionem, perquè pensem que hem descobert un secret enorme.
Doncs bé, els nostres pares tenen raó quasi sempre (ho volguem accepar o no). Tenien raó quan ens deien "Quan sigues major ho entendràs" o "L'experiència és un grau" o "Tot passa, dóna-li temps". El secret, senzillament, és la paciència, perquè ho hem d'experimentar nosaltres mateixos.
Només hem de saber veure quines parelles, complementàries o no, necessitem per a salvar el que ens importa d'un diluvi que en un moment o un altre se'ns presentarà, però que mai no dura eternament.

2008-10-02T10:24:00.002+02:00

Ràdio
Una cosa que ja no faig des que no he d'agafar el cotxe per a anar a treballar és escoltar la ràdio pel matí. Era una bona companyia quan havia de matinar i conduir sola. Posar-se música ajuda, però sentir parlar algú més al cotxe, definitivament manté despert, ni que siga perquè prestem atenció a una conversa fora del nostre cap. I de pas, ens posem al dia de com va el món.
Per això hui m'he despertat pensant en els radioaficionats, que tenen el seu propi alfabet. Se'l coneix com a Codi Scott, o alfabet fonètic aeronàutic, tot i que també com a alfabet fonètic de l'OTAN i l'utilitza l'aviació civil.
Per si hi ha algú que no el coneix complet, allà va:
Alfa, Bravo, Charlie, Delta, Echo, Foxtrot, Golf, Hotel, India, Juliett, Kilo, Lima, Mike, November, Oscar, Papa, Quebec, Romeo, Sierra, Tango, Uniform, Victor, Whiskey, X-ray, Yankee, Zulu.
Un altre dia explorarem més alfabets: el morse, el de signes...

2008-09-29T10:52:00.003+02:00

Inicials

Al nostre país, les persones tenim un nom i dos cognoms, i posem el del pare davant i el de la mare darrere. A Portugal, per exemple, es posa el cognom de la mare primer. A l'Amèrica del Sud, les persones tenen dos noms i un cognom, i als Estats Units també, però el segon nom l'amaguen darrere d'una inicial que quasi ningú arriba a saber què significa.

Els nostres noms i cognoms són com les matrícules de què us vaig parlar un dia, tenen siginificats ocults. A ma casa, per exemple, jo he sigut de lletres i el meu germà, de ciències. En el seu cas (Marc Crespo Costa) estava clar, les seues inicials són MCC, és a dir mc2 (perdoneu, però ací el 2 no apareix en superíndex); i quan el teu nom és una fórmula i, a banda, la segona part de la fórmula més famosa del món, és inútil lluitar contra el destí.

Aquest cap de setmana he anat a un casament i en ell se n'ha anunciat un altre (que es gestà en París, la ciutat de les lletres): dues persones molt pròximes i molt estimades han decidit unir les seues inicials per a formar una futura família. I clar, quan aquestes persones es diuen Sonia i Ismael, i les seues inicials juntes formen la paraula SÍ, era qüestió de temps que la vida els juntara en una afirmació constant i feliç.

L'ENHORABONA als dos.

2008-09-25T09:37:00.003+02:00

Aigua

Sempre s'ha dit que l'aigua i l'escriptura eren incompatibles, que si cau una gota d'aigua en un paper, la tinta desapareix, com quan antigament escrivien una carta d'amor i les llàgrimes deixaven rastres de tinta desfent algunes paraules.

Aquests dies, d'aigua n'hi ha hagut massa, i ens ha recordat a l'any 82, on molta aigua va fer desaparéixer una gran quantitat de paraules: les de la gent, que no sabia què dir ni com dir-ho; i la gran quantitat de llibres que es van perdre arrossegats i destrossats per l'aiguat.

Però els laboratoris Akishima, de la mà del professor Shigeru Naito, de la universitat d'Osaka, han creat un prototip que escriu lletres en l'aigua. Està format per 50 generadors d'ones d'aigua que formen un cercle de 30 cm de fondària amb un diàmetre d'1,6 metres.

Els generadors d'ones d'aigua, que generalment s'utilitzen per a simular les condicions dels vaixells en alta mar, es mouen amunt i avall en un moviment calculat i controlat per un ordinador. Les ones cilíndriques que es produeixen actuen com si foren píxels, que combinats formen línies i formes. El disseny, anomenat AMOEBA (Advanced Multiple Organized Experimental Basin) és capaç de lletrejar l'alfabet romà complet i alguns caràcters Kanji (caràcters xinesos utilitzats en l'escriptura japonesa) senzills.

Cada lletra roman a la vista uns segons només, però es reprodueix successivament cada 3 segons, de manera que es pot llegir més temps. Algunes lletres amb línies rectes (B, K, L...) eren més costoses, però finalment les han pogudes reproduir.

Segurament només tindran ús publicitari, es posaran en grans fonts, etc.; pérò està bé saber que si n'instal·laren un a cada plaça de cada poble, es podria enviar un SOS visible que, si més no, no deixaria la gent amb la impotència de no poder fer res.

2008-09-22T12:10:00.004+02:00

Prioritzar
L'ordre alfabètic sempre ha estat present en el cinema. Era la millor manera d'ordenar els protagonistes per no disgustar ningú. Algunes sèries posaven els noms dels actors i les actrius per ordre d'aaprició, però l'ordre alfabètic sempre ha estat més estàndard. Igual funciona en les bibliografies, per exemple. Així no cal discutir per l'antiguitat, la importància, la vanitat de cadascú o les ganes de figurar.
A mi l'ordre alfabètic em quadrava bastant amb la personalitat, perquè gràcies al meu cognom començat per la lletra C i a la poca gent amb cognoms A i B que hi havia a les meues classes, sempre podia estar a primera fila (que de fet és on m'agradava estar). M'agradava que ningú no em tapara la pissarra, m'agradava sentir les explicacions del mestre o la mestra sense xiuxiuejos d'altres companys. Igual que m'agrada més seure de la meitat cap avant en el cine, lluny d'aquells que passen la pel·li xarrant.
A classe, ningú no m'obligava a seure davant, ni als autobusos de les excursions, però sempre ho feia. Però sí que vaig poder seure obligada davant de tot en la selectivitat, i també als examens de l'escola oficial d'idiomes. I gràcies a aquesta posició privilegiada, en l'examen d'anglés de l'EOI podia estar a prop del casset, que quasi sempre tenia mala qualitat de so, i reconec que em va fer l'examen oral més senzill d'aprovar.
Ara el meu cognom ja no em situa enlloc, estic en una edat i un lloc on m'he de regir per mi mateixa, on m'he d'agafar les pròpies referències, i on he de triar jo com ordene les coses. I és que prioritzar no és fàcil.
És complicat decidir, és complicat pensar en el que deixem quan hem pres ja una decisió, però de vegades cal que ens llancem de cap a la piscina i apostem per un canvi radical.
Potser les jornades de reflexió són útils, després de tot.

2008-09-17T12:38:00.002+02:00

Mim

Hui comença la Mostra Internacional de Mim a Sueca i m'ha fet pensar en els mims.
És complicat parlar, expressar adequadament les coses, dir-les quan s'han de dir i com s'han de dir. És bastant comú que ens equivoquem, que no diem les coses bé i hi haja malentesos, que els nervis no ens deixen expressar el que volem com volem, o que fins i tot ens quedem en blanc i sense paraules. En aquest cas, l'ordre alfabètic ens abandona, ens frustrem i ens toca buscar paraules per a demanar disculpes o per a desfer els malentesos i fer una explicació nova.
Però els mims duen el repte de l'expressió més enllà. Diuen sense dir, expressen amb els gestos, fan oracions amb les mans; les psuntuen amb les celles, la boca, els ulls; els donen entonació amb la postura del cos, amb la inclinació, la proximitat, la direcció dels braços, del tronc, la posició de les cames.
I curiosament he trobat un llibre que il·lustra l'alfabet particular dels mims, per si us interessa conéixer més aquestes criatures que no sempre duen la cara pintada de blanc ni estan sempre congelats al carrer esperant que els llancem una moneda.

2008-09-15T12:26:00.002+02:00

Alphabet city
A Nova York hi ha un barri que es diu Alphabet city, situat a l'East Village de Manhattan. En una ciutat on els carrers estan numerats i només uns pocs tenen nom, com ací, de persones o llocs, destaca aquest barri, anomenat així perquè hi ha les avingudes A, B C i D.
Anteriorment, era conegut com el barri alemany i es va arribar a dir que pels volts del segle XIX, era la tercera zona més gran del món amb parlants d'alemany. La població alemanya es va traslladar a una altra banda de la ciutat i el barri es va poblar d'ucraïnesos, jueus, irlandesos, i italians, entre altres.
A temporades va destacar per l'excessiva violència i pels problemes de drogues, però el barri va anar canviant i va donar cabuda a manifestacions artístiques importants i variades. Grafiters, rapers, escriptors... I hi aparegué el moviment dels Nuyoricans, que són els portorriquenys afincats a Nova York, que destacaven per dedicar-se a l'art ja fóra en forma de pintura, escriptura o música.
El musical Rent, que està basat en La Bohème, conta la història d'un grup d'artistes pobres que viuen i creen en la zona de Manhattan que inclou diversos barris, entre ells, Alphabet City.
Amb aquest cresol de cultures, llengües i hàbits, és curiós que Alphabet city només tinga quatre lletres, perquè podrien fer l'alfabet complet amb tanta varietat.

2008-09-11T20:33:00.002+02:00

Lletres nocturnes

Sempre m'ha agradat llegir per la nit. Començà quan em llegien els meus pares abans d'anar a dormir, i va seguir quan vaig començar a fe-ho jo sola. Potser perquè és l'hora màgica en què el soroll del carrer se silencia, quan les coses a fer durant el dia s'acaben, i quan tenim calma suficient. Sempre he seleccionat què llegia, perquè cada nit em venia de gust una lectura diferent. Això fa que sempre haja tingut la tauleta ocupada de diversos llibres encetats. La veritat és que el motiu era molt senzill, pensava que si llegia una determinada classe d'història, després, en somnis, la continuaria a la meua manera. I depenent del meu estat d'ànim de cada dia, em venia de gust una classe de somni concret.
Tiago da Fonseca ha dissenyat un cobrellit molt especial. Està format per diverses pàgines de text que són llegibles des del punt de vista de qui està gitat dins del llit i fins i tot se'n poden passar les pàgines. El cobrellit conté un relat breu que es pot llegir abans d'anar a dormir.
Seria genial que n'hi haguera diversos models i en diverses llengües. Així, tots podríem tindre el nostre conte preferit i llegir-lo una vegada i una altra.
Algunes històries ens porten a somnis realment increïbles. Si algú llig aquesta nit abans d'anar a dormir, gaudiu-ne com xiquets. Bona nit i bona lectura.

2008-09-09T18:34:00.003+02:00

Lletres
Per a poder pagar les lletres d'una casa o d'un cotxe quan es treballa en el món de les lletres, primer s'han de fer números i després, guanyar-ne.
Hi ha moments, després d'un punt, que ningú no et diu si serà un punt final o un punt seguit, ni què cal fer per a començar un paràgraf nou. De vegades, la vida et fa sentir sol i desorientat com una Q sense una U darrere, o una pobra U que segueix una Q o una G però que no té entitat pròpia perquè no té dièresi per a pronunciar-se. Pel camí els dubtes són molts, i la recerca d'una puntuació adequada és tan dificil com la tasca d'un corrector: el més mínim error de càlcul, i el significat pot canviar completament, a pitjor.
De manera que ací em teniu, fent números amb l'esperança que les lletres es vagen ajuntant en alguna cosa ordenada que puga reconéixer i on em puga tornar a trobar segura i tranquil·la, amb la promesa que l'ordre alfabètic em torne a garantir un lloc on quedar-me.
Fins llavors, hauré d'experimentar com els poetes fins que trobe la paraula exacta que vaig buscant. Sort que, mentrestant, a casa tinc les paraules que necessite, i me n'arriben d'altres molt encoratjadores per telèfon i per correu electrònic.
Visca l'era de la comunicació.

2008-09-08T11:19:00.003+02:00

Alfabetització
Hui és el Dia Internacional de l'Alfabetització. Hi ha moltes opcions per a ajudar a canviar les coses i una és començant des de la base: l'educació. I si hi ha coses malament en l'actualitat, una solució és educar les generacions futures d'una manera millor i educar, sense més, aquells que no hi han tingut accés per causes econòmiques o socials per a aspirar a un futur millor.
Des d'ací, hui és dia d'agrair a tots aquells que per vocació s'esforcen per formar part del sistema educatiu perquè creuen en l'efectivitat del seu treball. I com a filla de mestres, pose els meus pares com a exemple a seguir.
Per als que heu triat un altre camí en la vida, una idea solidària on podeu invertir els diners per a millorar la situació educativa d'altres bandes del món:
http://www.intermonoxfam.org/algomasqueunregalo/
Per 12 euros podeu comprar material didàctic perquè els adolescents del Brasil puguen estudiar i deixar de formar part dels 50 milions de persones pobres del país, o per 273 euros podeu pagar el sou d'un professor de Moçambic, on un 70% de la població encara és analfabeta.
De segur que hi ha més coses que podem fer entre tots. Tirem-li imaginació.

2008-09-02T18:34:00.005+02:00

Alfagrama

Un alfagrama és el resultat d'ordenar alfabèticament les lletres d'una paraula. Per exemple, l'alfagrama del meu nom, Amaia, seria "Aaaim". Ja m'agradaria tindre un nom ordenat alfabèticament, però ni tan sols m'he fixat si n'hi ha algun. Els resultats poden ser sonors, absurds, divertits, desagradables, però mai caòtics.
És com un missatge subliminal dins de cada paraula, un joc on les lletres divertides formen paraules amagant-hi un altre significat a dins. Una prova més que tot són convencions humanes, arbitràries, que podríem haver decidit que dos i dos feren cinc, i que podíem haver triat que la paraula "maldat" designara la bondat.
I si dediquem temps a buscar el significat ocult en signes místics, a resoldre enigmes, endevinalles, sudokus, i fins i tot alguna que altra personalitat; si podem reordenar les lletres fins que donen algun resultat que per a nosaltres signifique alguna cosa, per què no podem trobar-nos a nosaltres mateixos ordenant les lletres dels nostres noms? O simplement jugant fins a ordenar-los d'una altra manera. Potser descobrirem un ordre en el qual ens sentim més identificats. Hi ha molta gent que vol canviar de nom perquè no li agrada el que té, perquè no li sona bé, perquè creu que altres persones amb altres noms tenen una vida més interessant... potser només hem de jugar un poc per a descobrir camins ocults en la nostra vida vida.
I entre tant de misteri per descobrir, tant d'enigma per resoldre, quin significat deu tindre, que algunes paraules siguen el seu propi alfagrama i que estguen tan clares ordenades com desordenades?
Per exemple, AMOR, que és una paraula arbitrària i un alfagrama al mateix temps. Ens entestem a pensar que l'amor és un emigma complicadíssim, quan està tan clar i ordenat que espanta.

2008-08-13T14:28:00.006+02:00

Ambigrama
Un ambigrama és una paraula o frase que admet dues lectures. Generalment cal girar 180º el text (i s'hi pot veure el mateix text o un de nou), encara que també es pot llegir en posar un espill davant, per exemple. És curiós veure que per una vegada un espill ens retorna el mateix i no una imatge invertida. Encara que potser és que en el fons, ens amaguem darrere dels contraris per a definir-nos. No solem saber què volem o què ens agrada, però tenim molt clar el que no. No ens decantem directament per les coses, sinó que anem eliminant possibilitats. Veiem a la tele que les sèries estan plenes de personatges definits per oposició al seu entorn: lletges que treballen a revistes de moda on prima la bellesa exterior; metges insociables que han de tractar amb pacients on la grolleria en realitat és fruit de la brillantor i la genialitat; arquitectes que entren a la presó fent-se passar per delinqüents perquè tenen els plànols de l'edifici i han de salvar un germà; perdedors que en realitat fan d'herois; dones desesperades que aparenten una felicitat perfecta; assassins en sèrie que aparenten bondat i normalitat i que treballen amb la policia i els ajuden a atrapar altres assassins; i sobretot, un grup de gent perduda en una illa que descobreix que en un lloc on poden començar de zero i explorar qui són ralment s'adonen que són unes altres persones. Els indecisos descobreixen que són capaós de liderar; els tímids, d'opinar; els sinvàlids de caminar i de ser útils; els submissos, independents; els secundaris, de brillar. Quantes vegades diem no i volem dir sí? Amb quanta correcció intentem no ferir els sentiments dels altres només per no poder dir les coses tal com son? Potser és hora de parar atenció a les paraules que triem, i descobrir-hi la segona lectura que amaguen. O de confirmar que realment no amaguen res. Mireu, sinó, l'exemple de la segona fotografia, on el Dr. Jekyll es converteix en Mr. Hyde, i tot en el mateix ambigrama.

2008-07-28T19:38:00.009+02:00

Superherois

La S és la inicial de superheroi, i d'alguns d'ells com Superman, o Spiderman, però la relació entre els superherois i les inicials és més intensa que alguns dels seus superpoders. M'hi vaig fixar per casualitat i després d'investigar-ho més a fons, vaig descobrir que els noms i els cognoms autèntics dels superherois (el seu alter ego com a persona normal) solen començar per la mateixa lletra. I aquest fet també es fa extensiu als personatges secundaris.
Per exemple, l'increïble Hulk es diu Bruce Banner (BB), però en el còmic el seu nom complet era Robert Bruce Banner, i Stan Lee, el seu creador, solia anomenar-lo pel diminutiu: Bob; estem per tant, davant d'un cas de triple B. Però als productors de l'adaptació televisiva no els agradava i li van canviar el primer nom per David.
El Capità Marvel es diu Billy Batson (BB); Daredevil es diu Matt Murdock (MM); Flash es diu Wally West (WW); Spiderman es diu Peter Parker (PP); en els 4 fantàstics Mister Fantastic es diu Reed Richards (RR) i la xica invisible Susan Storm (SS); en els X-men el ciclop es diu Scott Summers (SS) i el dolent es diu Sebastian Shaw (SS); i són només alguns dels casos més coneguts.
Spiderman és un dels casos on la repetició es fa més patent en els personatges secundaris. Així, hi trobem Jonah Jameson (JJ), John Jameson (JJ), Robbie Robertson (RR), betty Brant (BB), Glory Grant (GG), o els personatges dolents com Green Goblin (GG) i Otto Octavio (OO), que tenia per sobrenom Octopus, cosa que el converteix en un altre cas triple.
Superman també està en aquesta categoria, encara que siga només fonèticament, ja que Clark Kent és CK tot i que es pronuncia igual i podríem considerar-lo KK. Però Superman és, entre tots, el cas més ric amb diferència. Pel que he llegit, al principi alguns dels personatges del còmic tenien LL com a inicials de nom i cognom de manera casual, però que la resta dels casos van ser meditats i voluntaris, i n'hi ha un fum!: Lana Lang, Lois Lane, Lex Luthor, Lionel Luthor, Lena Luthor, Letitia Lerner, Lori Lemaris, Lenora Lemaris, Linda Lee, Lyla Lerrol, Liesel Largo, Lighting Lad, Light Lass, Lucy Lane, Luma Lynai i, rebuscat però real, el nom de Superman quan vivia a Krypton era Kal-El, que llegit a l'inrevés també té com a inicials LL. Però si tenim en compte que els seus creadors tenien inicials idèntiques (Joe Schuster i Jerry Siegel), potser era inevitable.
I si penseu que algú tan famós com Batman se'n lliura, encara que siga per un sol cas està inclòs en aquesta llista, ja que una de les seues xiques es deia Vicky Vale.
Hi ha pares que són molt originals a l'hora de posar noms als seus fills, els fan la gràcia de combinar noms que, amb el cognom que tenen, fan que els seus fills tinguen totes les paperetes per a rebre burles dels companys en l'escola. Però potser només volen que tots vegen que els seus fills també són especials, que són els seus herois particulars, i que tenen un poder que ningú més no sap apreciar.
Jo no sóc cap superheroïna, i els meus nom i cognom no combinen, però si un dia se m'acudeix quin superpoder podria tindre o quina missió podria acomplir si fóra extraordinària, de segur que el nom que em pose tindrà inicials idèntiques.

2008-07-23T08:40:00.005+02:00

Realitats paral·leles

Els matemàtics utilitzen les lletres per a fer càlculs; els americans, per a posar les notes als exàmens; els anglesos, per a anomenar les notes musicals. Els escriptors, en realitat, no les usen només per a escriure.
Potser l'ordinador, davall de cada tecla, guarda una nota musical, una puntuació o un número. Potser fa operacions secretes quan ens n'anem a dormir, o compon simfonies, fins i tot pot valorar el curs del dia que acaba de passar i aprova o suspén l'experiència.
L'ordinador és com els joguets que cobren vida a la nit, quan ningú no mira. Quan jo me'n vaig a dormir i tinc somnis, potser és que el meu portàtil escriu coses només per a mi. S'expressa a través del meu subconscient i em diu el que vol que li escriga al matí, quan desdejune al costat del teclat. És la seua manera de dir-me que li conte el que em passa pel cap, que ell m'ho guardarà perquè no es perda.
Jo veig la vida a través de les lletres, però se li pot fer la volta com a un calcetí: els pianistes tenen tecles amb lletres davall i quan fan un concert escriuen històries, els professors quan puntuen un examen canvien el curs d'algunes vides, i els científics quan calculen amb números tenen diàlegs interessantíssims amb el món.

2008-07-18T12:35:00.002+02:00

Matrícules
Quan era menuda, cada estiu féiem el mateix: anar al poble dels meus avis a passar un temps amb ells. Recorríem la Península, canviàvem el paisatge verd dels arrossars pel groc dels cereals i abandonàvem la calor humida i apegalosa per una temperatura altíssima i seca. El viatge era llarg, sense aire condicionat en el cotxe, sense autovies ni viaductes, i amb una pregunta desesperant que jo repetia una vegada i una altra: "falta molt?". Si em deien el que faltava en quilòmetres, jo preguntava quantes hores eren això. I si m'ho deien en hores, jo volia saber a quants quilòmetres corresponia.
Però el que sens dubte recorde més eren els jocs que féiem per a passar el temps, ja que em marejava molt i mai no aconseguia adormir-me. El meu germà i jo féiem de tot, comptar quants cotxes d'un determinat color passaven, o endevinar de quin color seria el següent que apareguera, comptar pals de la llum... Però el més freqüent era el de les matrícules. Les lletres a través de les quals vaig aprendre geografia espanyola un estiu darrere d'un altre. Havíem de saber d'on era cada cotxe. Cosa que en aquell moment a mi no em pareixia gens fàcil. Ara, amb les noves matrícules europees, això és simpossible de saber.
Ara que ja he crescut, continue jugant amb les matrícules, però per a recordar-les. Faig que les lletres de la matrícula corresponguen a alguna paraula que puga memoritzar i associar al propietari, perquè quasi mai no recorde la marca i el model dels cotxes de la gent que conec.
Hi ha matrícules que si tenen FC com a primeres lletres o com a les dues últimes, les associe a clubs de futbol. Algunes són fàcils, com les d'un company de treball que en anar a comprar-se el cotxe nou va veure que les tres lletres corresponien a les seues inicials. Fins i tot un dia que em van donar una mala motícia vaig aparcar casualment el cotxe darrere d'un que tenia per matrícula CRY, que en anglés significa 'plorar'.
Quan estic parada en un semàfor, sempre mire les lletres de la matrícula i mire quina pinta fa el propietari, i és curios com sempre hi trobe alguna relació. Hi ha qui diu que les mascotes s'assemblen als seus amos, jo estic convençuda que les matrícules també ens trien. Mireu quines lletres teniu i busqueu-hi la vostra identitat... potser us endueu una sorpresa.

2008-07-16T07:50:00.005+02:00

Escrit en el cel
Lisa Riennermann, una estudiant d'arquitectura de la universitat de Duisburg-Essen, va fer aquesta fotografia com a part d'un projecte de carrera. Ahir jo mateixa vaig comprovar quanta vida hi havia als carrers de la ciutat durant el matí, i també vaig alçar la vista per a veure què escrivien per a mi els edificis del meu barri.

2008-07-15T07:52:00.007+02:00

Desdejunis
En l'ordre del dia, les menjades respecten l'ordre alfabètic: primer desdejuni, després dinar i després sopar. Hi ha desdejunis amb llet, amb suc de taronja, amb croissants, amb café, amb pa torrat i melmelada, amb els cereals que ens recomana la tele. Hi ha desdejunis perfectes de pel·lícula, amb la taula completa, amb temps per a degustar-lo, que pronostiquen com serà el dia, que fan agafar forces i ànims. N'hi ha de romàntics al llit, en caps de setmana sense presses. N'hi ha de complets en una casa pròpia, a la taula. N'hi ha de ràpids que es prenen drets al costat del banc de la cuina, en pisos menuts on no hi cap ni una taula. N'hi ha de més cars amb companyia llogada, en algun bar de camí al treball. N'hi ha d'inexistents en règims obsessius o quan no ha sonat el despertador i correm cap a l'autobús, el tren, el metro o el cotxe com el conillet d'Alícia atacats dels nervis perquè fem tard a fitxar a l'empresa. La majoria són intents de despertar-se, molts amaguen el desig frustrat de tornar-se a adormir.
Jo hui, per la força de l'hàbit m'he despertat a l'hora de sempre, i el meu cos no ha notat encara que no ha de córrer ni mirar el rellotge. No ha notat encara que hui la llengua té temps per a degustar tot el que pren, que la ment pot despertar-se a poc a poc i recordar el que he somiat, que hui puc pensar, i planificar sense presses, ni carreres, ni ullades al rellotge.
Com tot, s'hi acabarà acostumant. I jo també. Encara que això no significa que m'agrade, ni que oblide. I hui mentre prenia el meu got de llet amb cereals amb tranquil·itat, he pogut visualitzar com deu haver sigut el desdejuni de la gent amb qui he compartit matins els últims set anys. Perquè conec les cases de molts, als seus fills, i sé qui arriba un poc tard, qui matina, qui fa cara de son, qui arriba i anima a tota l'empresa. I sé que, tant els que han desdejunat com els que no, es reuniran al voltant d'un mal café en la màquina de sempre per a dir-se bon dia. Exactament igual que recorde quan me'n vaig anar de casa; sempre em venien al cap els meus pares i el meu germà a primera hora del dia, perquè havia compartit desdejunis amb ells tota la meua vida, i de totes les classes: a la taula de la cuina quan estàvem en l'escola i en l'institut el meu germà i jo, a la taula del menjador els quatre els diumenges, amb torrades, melmelada i mantega; drets al costat del banc de la cuina quan havíem d'agafar el tren per a anar a la universitat; amb mon pare, ell i jo sols quan vaig començar a treballar, ja que érem els matiners de la casa.
Des d'ací els dic bon dia a tots, família i companys, mentre per primera vegada en molt de temps, durant el desdejuni contemple, planifique i deguste.
Hui, com si haguera sigut un dissabte o un diumenge, he pogut desdejunar acompanyada de Jaime, i he vist el dia més conscient del temps que tinc.
Bon profit a tots.

2008-07-13T10:11:00.004+02:00

El per què d'un ordre
La creativitat és desordenada, les idees apareixen contínuament al meu cap i s'hi amunteguen sense temps per a ordenar-se; la imaginació vola lliure sense normes. Però la vida és ordenada. Tenim esquemes per a tot, dividim els anys en mesos, els mesos en setmanes, les setmanes en dies i els dies en hores, minuts i segons; per posar-ne un exemple. Cadascú tria una manera d'estructurar les coses al seu cap: agendes, calendaris, anotacions, etc.
Jo m'agafe a l'ordre alfabètic, la majoria de vegades de manera inconscient. I pot resultar un ordre absurd per a alguns, però que en el meu cap funciona, ja que tots tenim un caos particular del qual sabem el funcionament intern.
Com que l'ordre de lectura occidental és d'esquerra a dreta i de dalt a baix, visualitze les coses en un full de paper i després em limite a "llegir-les". Per exemple, en un vaixell; babord comença per B i estribord comença per E, per tant, babord és la part esquerra i estribord, la dreta. Clar que seria amb el vaixell dibuixat amb la proa en la part superior del full i la popa en la part inferior, i molts direu que de dalt a baix, proa va davant de popa i l'ordre alfabètic ahí està invertit. Però és que jo ja sé que proa és davant per l'etimologia de la paraula, només utilitze l'ordre alfabètic en cas de necessitat, per a coses complicades, o que em costa recordar.
Potser és una tonteria per a molta gent, però jo ho he utilitzat per a memoritzar coses tota la vida, estudis, noms de companys (per a comptar que no faltara ningú en un viatge, per exemple), objectes de la maleta (en una llista mental, ja que la de paper de vegades la perdia)...
En dies com hui m'agafe a l'ordre alfabètic, perquè només allí final va davant de principi, i és bo saber que em guie per un ordre positiu.

2008-07-12T15:00:00.000+02:00

Un zoo de lletres
Hi ha un lloc on cada animal es fa a si mateix amb les lletres del seu nom. On les lletres cobren vida i es mouen. On les paraules campen lliures.

http://www.bemboszoo.com/Bembo.swf

2008-07-12T13:08:00.000+02:00

Primera entrada.
Els principis sempre són complicats, no sabem què dir ni per on començar. Però quan ho fem, tot va rodat.
Jo he decidit que començaré pel principi, per la A. Seguiré l'ordre alfabètic, ja que és el primer que vaig aprendre i que ha regit la meua vida. Les lletres ordenen la meua existència, que sempre està plena de paraules, de diàlegs i d'històries. I apartir d'ara compartiré les meues paraules amb tots vosaltres.
Bona lectura a tots.